Petit-Gran País

Petit-Gran País

Encara que ho sospitava tot això (i tinc el meu motiu), no em puc creure on hem arribat; no em faig càrrec, no sóc conscient de la ferocitat de l'Estat, contra tot el que significa el procés, i..., ja que han de lluitar contra el mateix, "de paso"; ho amplifiquen per rebaixar a la mínima expressió el fet diferencial català i així arribarem a l'ideal del Conde Duque de Olivares, de Felip V, i tants i tants governants de L'Estat, des d'aleshores fins avui.

És més, en el fons és el mateix però en la manera i forma, no , els dirigents actuals (judicials), són extremadament més incisius, desproporcionats, venjatius, que els seus avantpassats, excepte en una cosa, (esperem) en l'ús de la força , però filosòficament responen amb molta més nota.

Tant és així, que no recorden les intruccions d'un Secretari de Justicia de la Corona de Castilla, José Rodrigo Villalpando (aragonés per cert); quan deie: "....y más cuando el genio de los catalanes és tenaz , altivo y amante de las cosa de su país y por eso parece conbeniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

Clar, això va durar poc com no podia ser d'una altra manera, i van de recorrer a la imposició de la força legal, per prohibir-ho, del tot. Tant València com Les Illes, vam provar el mateix xarop.
Veien les cadenes estatals, i les seves tertúlies un ja es fa la idea de com va la cosa; ens tracten com a uns nens petits, d'una manera paternalista, tot queixant-se dels Governs anteriors de no haver, "atado más a los catalanes", com que nos ens mereixem ser com som. Inaudit.

I a part vaig veure com pintaven el nostre horitzó econòmic, apocalíptic és poc (cal recordar que el Govern del PP, fa tot i més per enfonsar la nostra economia), es pensen que per nosaltres els cales és l'únic importat, que ho és, però tot te un límit, i ara i almenys per mi; tot i ser molt necessària l'economia, el primer és la dignitat de Nació.
Per fer entenedora la meva postura envers la qüestió anterior, permeteu-me fer-vos un relat històric que va ocórrer en l'Andalusia de principis del S.XX, i ho faré en castellà, llengua que estimo, respecto i forma part de la meva formació acadèmica, això va anar així:

En un pueblo andalús en medio del mundo rural, y donde los jornaleros agrícolas formaban la inmensa mayoria de la población, como cada dia (aquel, domingo) se "exponian" en la plaza mayor de la localidad en busca de la fortuna, que está no era más que el Cacique local, les permitiera trabajar de Sol a Sol, por un miserable jornal es su hacienda, para poder llevar el sustento (minímo) a sus hogares. Pero aquel dia era domingo y se celebraban elecciones a Cortes, el candidato conservador y el empleador, eran la misma persona de la que dependia el 95% de la economia local.
Éste, acudio como de costumbre a la cita diaria, pero con otras intenciones, que eran dar el "meeting", de las bondades de su proyecto político, para el bienestar de sus conciudadanos y por ello les demandaba su colaboración con su estimado voto a su candidatura.

A llavors els Diputats no se elegien per circumscripcions Provincials, sinó per partit judicials, lo que permetia tenir més influencia als candidats sobre el univers dels votants.

Y para desmostrar las bondades de su persona y proyecto, a cada uno de los jornaleros-votantes , les iba a abonar el jornal del dia pero sin tener que acudir a la labranza diari; eso si, a cambio de su estimado voto. Uno por uno fue entregandoles su "extra", tan caritativa; hasta que al llegar a un lugareño, éste le devolvio la peonada, perplejo el tal caritativo candidato, pregunto:
.- Oiga, ¿como osa despreciar mi tan suculento donativo?
- Al que respondio, el apenado jornalero:
.- Oiga, yo mando en mi hambre y en mi miseria.
Huelga decir, la dignidad del hombre ante tal desfachatez, llevada a cabo por el Cacique local.

Doncs això, els catalans hem de fer com aquest senyor, que estava disposat a passar penúries per poder mantenir la seva dignitat encara que els seus sofriments per mantenir-la eren més que evidents, i no sols renunciava al sou d'aquell dia, sinó que a més sabia que tindria conseqüències posteriors molt pitjors.
Per poder aspirar a la nostra llibertat, un col·lectiu humà com el nostre, els catalans, hem de fer el mateix i a més sense remordiments de consciència, hem d'estar orgullosos de les nostres virtuts com a societat i millorar els nostres defectes.

Fa tres anys, vaig fer un article mostrant-me l'orgullós que en sentia de ser català, pel comportament que van tenir la societat catalana respecte de la Marató de TV3, ... i si em permeteu, voldria recuperar algun dels raonaments que allí exposa per tal de reforçar la nostra columna vertebral com a poble (el famós pal de paller).
Som gent amb defectes, (prou que ho sabem), pro som gent que si bé amb una relació curta, diguem-ne, propera; som molt reservats, aquesta és directament proporcional quan es tracta de comportar-nos com una societat en conjunt, el mot... "Som-hi, resumeix el que vull dir. Tenim unes virtuts, innegables com a cos cultural i humà, i ho hem de dir, no tenim per què amagar-ho. Som com som i això és el que compte.
Ahir a la vespra, van donar una prova més del nostre tarannà, com a societat vertebrada, i unida entorn d'un idioma, a una cultura als nostres representants i les nostres institucions; és una manera d'entendre la vida i de viure-la en aquest món. Com deia en filòsof:"....l' idioma és molt més que una expressió fonètica, és la manera com s'interpreta el món".

Si som capaços d'aglutinar totes les nostres forces en direcció a un objectiu concret, tard o d'hora l'èxit està garantit i l'assolírem sense cap mena de dubtes: Però per això hem de ser conscients de les nostres mancances, i allò de dir que... On hi ha quatre catalans discutim sis, s'ha d'acabar. Ara el moment és delicat, molt,  el més difícil després de la Guerra Civil, i no podem frustrar-nos i frustra a les noves generacions. Els nostres pares i iaios van passar moltes penúries, i nosaltres també d'hem de passar, però amb seny, i fer de la necessitat virtut.

Ja sóc sabedor de les pors que ens empresonen, però tot teu un preu i nosaltres l'hem d'assumir, orgullosos de fer-ho, i fer-ho amb la mà estesa a tothom, amb civisme i no defallir encara que el camí fa pujada i és sinuós.

El temps que ens toca viure, és molt complex, però teniu en compte, la gran sort que tenim que pel sol fet de somiar amb la llibertat a punt d'assolir, és meravellós, encara que no ens en sortim, serem una generació de catalans que ho hem intentat. Penseu, les passades generacions, no vam poder gaudir d'aquesta possibilitat, ni la podíem somiar.

Sou conscients dels moments que vivim?.
I sempre, sempre, fer-nos aquesta reflexió:... Que he de fer jo per al meu petit-gran país i no que ha de fer Catalunya per mi.
Això; com sabreu, no és meu, és de John Fitzgerald Kennedy

Les coses: Pel seu nom

LES COSES: PEL SEU NOM

Als gemecs , grinyols i lamentacions de la pagesia , per l'ensorrament dels preus de la fruita de pinyol, hem de tenir algunes consideracions, independentment de la seva estructura productiva, (veieu diari Segre, 18/07/14).

1.- Seguir anomenant "pagesia" al fet de la producció d'aliments, és més un mot, sentimentalment parlant, de temps preterits , no pas actual; doncs avui la producció agrària està en mans de l'empresari-agricultor i/o de les grans corporacions empresarials agràries, moltes d'elles multinacionals.
El terme "pagesia" s'utilitza més per què té unes connotacions sentimentals en la gran majoria de nosaltres, bé per què som fills de pagesos (com jo), o bé perquè a les Terres de Ponent tenim lligams amb la gent del sector, a Lleida la pagesia te un pes important.
I, és per això, (aquests lligams) els que ens fan tenir un vincle solidari envers el problema agrari, que al món occidental està tocat i ferit de mort. A causa de aquesta reflexió, no podem ni fem una anàlisi prou fred i raonat sobre les circumstàncies, que des de fa temps viu el sector.

2.- Per què els russos, castiguem l'agricultura europea i no un altre sector?; doncs per això mateix, que acabo d'esmentar, sabem perfectament dels lligams sentimentals del conjunt de la societat europea, sabem que aquesta és molt receptiva i sensible al tema agrari i dels seus pagesos. Però hem de tenir en compte què això no és així, els interessos de les grans corporacions agroalimentàries , són de fet els que controlen la producció i sí més no, la distribució , fixant-ne el preu; i s'aprofiten del complement sentimental per enrolar-se en la bandera de la pagesia en defensa de llurs interessos.

3.- El govern rus, sabedor de les repercussions i del ressò a la societat europea, ataquen la producció agrària; doncs a Europa el gran problema és l'agricultura, el sector està subvencionat, més del 40% dels pressupostos de la UE, van al sector primari, i dic de passada el 80% de la PAC, a les butxaques de les grans companyies, la resta el 20% als petits llauradors. Aquesta és la raó que demostra que el pes sentimental de la mal denominada pagesia està sobredimensionada en la societat de la UE i de les seves estructures. Conscients de la situació, els ex-sovieticts fan la seva nova "guerra freda mediàtica" en un tema que és més simbòlic, (si se'n permet l'expressió), que econòmic , altres sectors productius segueixen exportant a Rússia com si res.

4.- La davallada dels preus ja era una realitat abans de la decisió russa, i la incidència al preu final del fruit, no serà proporcional al tancament de fronteres, en canvi sí afectarà l'organització operativa del comerç, obligant a "recol·locar" , les tones de consum destinades al món rus.

5.- Dit això, nosaltres (de moment) tant pel bo com per el dolen, formen part de la UE, i hem de ser coherents i sospesar l'avantatge i inconvenients de la dita pertinença, però aquí són els alemanys pels seus interessos primer i pels occidentals després els que han embolicat la "troca", sempre els germans pels seus interessos immemorials han volgut i volem tenir a Rússia més enllà de les fronteres establertes actualment, és pel qual intenten crear Estats satèl·lits (germanòfils) entre Alemanya i Rússia, amb Polònia ho van assolir , els russos van tragar, més per voluntat dels polonesos que per ells, però amb Ucraïna, NO i no ho feram mai; de fet en el conscient col·lectiu de la societat russa, la ciutat de Kíev la consideren la capital de la Rússia europea, i per ells el desmantellament de la URRS, tan sols és política, no econòmica, i Ucraïna forma part de la Rússia Imperial, als menys en el tarannà dels russos.

.- Conclusió: Com sempre els alemanys i els russos a "bufetades" , però a rebre els de sempre, a banda d'altres consideracions , el mal "anomenats" llauradors dels Països Catalans. Cal dir les coses pel seu nom.

Josep M. CASAMAJO i ESTEVE
Diplomat en Filosofia i Lletres
Llicenciat en Geografia i Història

D'AQUELLS POLS, AQUESTS LLOTS

 D'AQUELLS POLS, AQUESTS LLOTS

Un cop més ens troben amb la "crisis" de la fruita de pinyol, el seu consum, els seus preus, la seva distribució, etc, etc.

Està molt clar que a un excés de producció; baixada de preus, però no és menys cert que a grans concentracions de la demanda, també. Vet aquí un problema greu, la postura de força de les operadores de compra que en una dècada s'han reduït a més de la meitat, hi ha que sumari la crisi del comerç tradicional.

Bé doncs, enunciats aquests dos conceptes sobre la crisi actual, haurem d'exigir responsabilitats als poders públics que la tenen i molta.
Tantes administracions, tanta política comúna, tant no se el què, que el cas és que entre elles no hi ha coordinació. Per què quan es fa una PAC (Política Comuna Europea) hauria de ser això, COMÚ. És a dir, Europa decideix el que s'ha de produir i el que no, a base de subvencions, també hauria de dir el que no poden o devem produir més del compte.

Doncs bé, de comú res de res i per adornar-nos posaré un exemple clar: Als anys 90 i principis de la dècada passada en anys de superproducció, existia la garantia del FEOGA per a la destrucció de la fruita excedent i així (en teoria) mantenir els preus del mercat, jo no dic pas que això fos dolen però sí que se'n va abusar d'una manera descarada, destruint per damunt de el que és necessari. Mentre Europa pagava per destruir la superproducció puntual d'un any, que en realitat eren gairebé tots en menor o major mesura, el govern d'Aragó fem ús de les seves atribucions s'inventava un PEBEA, (Plan Estratégico del Bajo Aragón) que consistia en transformar Has. i Has. (crec que fins a 40.000) de secà hi han regadiu, elevant l'aigua de l'embassament de Mequinensa a cotes i distancies que a visió dels entesos, era impossible d'assumir els costos econòmics per l'energia que es necessita, inassolible per qualsevol producció agrària.
Amb l'agreujant que s'havia de plantar (leñosos, sobre todo frutales), doncs la subvenció era més gran.

S'ha dit en vers al bé social, segons la DGA, es transformaven Has i Has. de secà a regadiu amb els impostos de tothom, inclòs amb els diners d'empreses del sector ja establertes que ho havien fet amb recursos propis.
Conseqüència: es multiplica per 20 la producció de fruita, ensorrada de preus i anar fent, com arruïnar a les empreses ja establertes amb una clara competència deslleial amb els seus propis diners dels mateixos impostos.
Per posar un exemple pràctic, suposem que un alcalde d'un poble de X gent a l'atur decideix (en aras del bien social) fomentar l'ocupació a força de donar subvencions a aquells que s'instal·len a la localitat creant un Bar (per exemple) els donarà un 80 % de subvenció a la inversió. Què creieu que dirien els senyors ja oberts amb fons propis?. Bé això és el que hi ha, amb diners de tots, públics, l'administració Europea per una banda i per l'altra també l'administració autonòmica es contradiuen. Conclusió final: tant les empreses preestablertes abans del famós PEBEA com les creades gràcies a aquests, o tenen molt malament sense cap mena de solució, com diu el refrany "eramos pocos y parió la burra". Totes amb dificultats econòmiques, i ara a tornar-lo a arreglar amb diners de tots. "Pues va ha ser que no", no per què els polítics no volen, sinó perquè no poden. No dubtarien a fer-ho sí creguessin treure'n profit electoral, però i gràcies a Déu no n'hi ha de diners per aquestes aberracions.
Sempre que l'administració es posa a tocar la producció, gairebé ho espatlla, que toquin el sector financer que és el veritable poder, doncs com deia aquell, aquests amb fer el que amb volgut i ho fan. I així anem.

CRISIS DE LA DEMOCRÀCIA, PER EL TANT; DE L'ECONOMIA.

No hi ha remei, a tant despropòsit continuat, permanent i ascendent pel que fa a les notícies referents a l'economia , provocada pel mal funcionament de la democràcia instaurada al món occidental, a uns llocs més que a uns altres. 

I dic democràcia per què és clar i evident de per què un sistema polític tingui perpetuïtat (democràtic o no) i continuïtat al llarg del temps, aquests han de ser o almenys han de respondre a la seva filosofia fundacional sí més no portada aquesta la "praxis" real per establir les relacions entre els individus que se l'han donat.
Per desgràcia, avui això no és així i molt en temo que acabarem de no posar-hi fi els actuals dirigents de la democràcia, com molts altres règims polítics han acabat, ús ho deixo a la vostra imaginació, però per molts que ens acudeixen, cap de bo.
La democràcia, el sistema menys dolem inventat fins al moment, a alguns països, sobretot els de poca tradició o els de Sud d'Europa (el nostre per dues coses) és paper mullat. Un sistema polític que diu: ...tots som iguals davant la llei, tots tenint igualtat d'oportunitats, tots tenint llibertat fins on comença la de l'altra; i més coses que callo; aquí no és així, millor dit tot el contrari.
La democràcia, al nostre país i ara, no és més que una enumeració de principis bonics de "de cara a la galeria", però en realitat, els que ostenten el poder, en fan d'aquest principis fonamentals del sistema de representació el que realment els interessa, millor dit l'interpreten per als seus interessos personals, amb la convivència del i pel poder econòmic en contra (paradoxalment) dels que diuen representar.
En vol dir algú la diferència que hi ha ara i aquí, a Espanya i a l'URSS dels anys del comunisme; sí no ho sabeu, jo en nomenaré algunes.
POLÍTICS: 

URSS- Comandaments del partit, pel "politburo", més o menys, (més que menys) elegits entre els amics de dalt.
ESPANYA- Càrrecs del partit, nomenats pel "mandamas" de dalt, disfressat amb congressos que ja estan decidits abans de començar.
REPRESENTACIÓ INSTITUCIONAL: 

URSS- anàvem a les llistes tancades els "pelotas" del congrés ja acordat.
ESPANYA- Llistes tancades amb noms que no coneix ni Déu; seria el mateix dir combinació de lletres, tant i fa.
ECONOMIA:

URSS- Producció planifica, sous en funció de la vàlua i de l'aportació a la societat
ESPANYA- Producció lliure, com més millor. Però sols podem produir a qui el banc deixa diners; sous avall dels qui produeix i sous amunt dels que tenen càrrecs a qui deixen els diners per tal que l'altra que abaixa els sous pugui correspondre a l'altre (hoy por ti y mañana por mi).
LLIBERTAT INDIVIDUAL:

URSS- Teòrica, el que protestava a Siberià
ESPANYA- Ens prenent els xiulets. Si fas protesta col·lectiva, et vigilen las "Fuerzas de Seguridad", no fos cas que facis trencadisses. (això no s'ha de fer).
DINERS:

URSS- Tot per l'Estat que ells ja el reparteixen, bé, sobretot per ells.

ESPANYA- Pel que treballa i produeix, però impostos a dojo. S'han de pagar als polítics i als que els deixen els diners.
JUSTICIA:

URSS- Per la classe no dirigent, "a raja tabla", els altres a la carta.
ESPANYA- "Más de lo mismo" però als dels diners si l'erren, premi, jubilacions per 4 o 5 generacions, que encara han de néixer.
Qui em diu la diferència, sabeu com acaba tot?; jo no ho sé, però la Història està plena de fets que acabem amb sistemes opressors. 
Es repetirà? Temps al temps.

Josep Maria Casamajó i Esteve
Llicenciat en Geografia i Història

L'AMISTAT

L'AMISTAT

Eppp... gent. Bon dia a tothom.
Fa molts dies que vaig donant-li tombs al tema; i encara no m'havia posat, en serio, per parla de l'Amistat., però permeteu-me unes reflexions sobre el tema i poder omplir de contingut un mot , una paraula que usem en la societat actual d'una manera desmesurada i sense ser conscients de l''importància que té, i les conseqüències que porten, i molts cops al fracàs més absolut amb el tema afectiu.
La paraula AMIC.
I que és un amic?, jo per moltes voltes que li dono i li he donat, encara no he estat capaç de tenir-ho clar, però per l'experiència, (això vol dir edat) i vivències, he arribat a una conclusió: Pocs, bons i conseqüents, és l'única manera de ser honest amb un mateix.

A veure, sí que ens posen d'acord, a la mal utilitzada "paraula", aquesta és tan ambigua i plena d'excepcions què jo almenys no sóc prou intel·ligent per omplir-la de contingut.
Per mi; un amic/a, és aquella persona que al llarg de la vida, te la trobes; sense buscar-la i amb ella vas compartint experiències, vivències, somriures, plors, alegries, inquietuds, impotències, coneixements intel·lectuals, moments idíl·lics.... En fi, com sí d'una sola persona és tractes.
És a dir, portar a la "praxis" la definició semàntica de la paraula a la màxima expressió plasmada a la realitat diària i mundana, que a tots i a totes ens toca viure en el transit terrenal.

Un amic, és aquella persona on la distancia no existeix, encara que es visqui als antípodes, saber en cada moment l'estat físic i mental de l'altra, l'estat anímic, viure el seu "instant".

Podien fer una tesi doctoral sobre el tema o millor dit de la "parauleta", però em conformo que algú o alguna, m'ajudi i vulgui ajudar-me a cada dia ser millor amic/a i sigui qualificat i conscient d'emplenar-la (almenys amb mi) amb el tarannà i en el terme que jo ho faig.

Com deia, Sir Francis Beacon: L'amistat duplica les alegries i divideix les angostes.

Jo dic: Per a mi un amic, és aquella persona que faria per tu la meitat del que tu estaries disposada a fer per ell.
Bona diada a tothom.
Dedicat al meu gran AMIC, que ja no està entre nosaltres Florencio Repollés

Un dia qualsevol....passa això.

Un dia qualsevol....passa això.

Ens creiem , tan importants, tan segurs de nosaltres mateixos, orgullosos de tenir-ho tot sota els nostres paràmetres de comportament, sòlids de convenciments, que ni tan sols som capaços de tenir una mica d'humilitat....; però hi ha una cosa que per molts cops que ens passi, pel nostre ego, no la tenim en compte....i això són el devanir de les coses imposades per la successió dels esdeveniments diaris, el moment aquell que mai penses..."...a mi no em pot passar".


Quan això passa, tenim que recompondreu to;, quan dic tot, vull dir TOT.


Les relacions canvien amb els amics, amb la família, amb els fills...inclòs amb els amors i desamors, en trobes de nous, millor,  pitjor...gent que et fa sentir en un altre "estadi"...i el més important que tot, és què tot s'ha de replantejar de nou.

Com potser? . Sí jo ja se el que volia...i ara no sé on sóc. Per què ara i això?
 Doncs; per què la vida és tot allò que ens anem planificant sense tenir en compte les circumstàncies del nostre entorn més immediat.


L'important és reprendré el camí, on tot comença de nou, admetre-ho , posar al sac de la teva experiència, gaudir del bo i dolem de la vida, tot és vida, tot ens fa falta per saber qui som i perquè i som. Sí no sabem controlar els condicionats presents, som com un vaixell a la deriva en mig de l'oceà.....


Permeteu-me una reflexió, tot val la pena ser viscut, el més important és plorar d'alegria.

El Llevant ........, el vent noble.

 El Llevant ........, el vent noble.





Llevant...que pel sol fet de l'indret que està establert en la Rosa dels Vents, ja és tota una declaració de bones intencions i un presagi que no pot ser més que  un fenomen meteorològic meravellós.

ELL (Llevant) neix, per on ix el Sol, recorre tot la Mediterrània, que és per, nosaltres més que un Mar.

ELL; què en albirar la llum del nou dia des del primer raig del Sol naixent, arreplega amb el seu caminar per damunt la Mar, les sensacions de vida que aporta la nova diada, deixant els somnis (tan bons com dolents) de la foscor de la nit, al racó de la memòria.

ELL que amb el seu bleixar neteja l'esperit , l'ànima i instal·la una càrrega positiva a el nostre interior preparant-nos  per rebre noves i bones experiències que el nou dia ens ofereix.

ELL, acarona l'aigua del Mare Nostrum, despertant la consciència de les onades, les posa en moviment amb la tendresa d'un enamorat que palpeja la pell de la seva estimada amb cura, transmeten els sentiments d'amor a través del contacte dels seus dits, dels seus sospirs omplint-la de goig.

ELL ens refresca la cara, ens aporta un to sua i sí et pares a escoltar-lo amb silenci que requereix, dempeus, dret i oferint-li la nostra fesomia i el cos et provoca com a la Mar un torrent de sentiments, t'estimula les sensacions de llibertat i puresa que encara ens queda, és a dir; ens neteja, se'n du les males experiències i el buit d'aquestes s'omplen de joia, en una paraula et fa renàixer.

ELL, al qual la gent de les Terres del Barranc de l'Infern (Ponent), que suportem el clima extrem des de la sequedat, el fred i la falta de pluja, gratifica a aquesta gent , amb el seu transcorre per les valls interiors i ens aporta una alenada de  frescor, d'il·lusió i d'esperança.

ELL, que amb la seva presència nodreix, les nostres terres i conreus, per enaltir la seva productivitat, millorant-nos el ben estar.

ELL, que ajudava a ventar les gabelles dels nostres avantpassats, destriant el gra de la palla, amb el seu bufar sua i constant.

ELL, és i serà un glot de vida que existeix per renovar-la, i minvar les esquerdes de la pell, de la gent forjada a cops del tràfec diari,  dur i esculpida pel pas del temps d'aquestes contrades.

ELL, que des de temps pretèrits ens visita, per endur-se la nostra companya la Boira.

ELL, que neix on el dia comença sempre m'aporta bones noves i sempre en beneeix.

Ell m'acompanya i  m'ha estat profitós, també amb l'amor que l'he trobat mirant a Llevant.
Agraït des de les Terres de Ponent, et  (el)  necessitem.