Estat vell, per a nous temps?

Estat vell, per a nous temps?

Espanya ha arribat tard a tot arreu, cap intent de reforma ha estat profunda ni en el seu moment històric ni molt menys d'acord amb el nivell evolutiu dels països del seu entorn. Ha estat absenta i d'esquema a tota reforma estructural de les societats coetànies.Amb tot el que està succeint a l'Estat espanyol els darrers anys i molt més els darrers últims mesos, he arribat a la conclusió que l'Estat, tal com està concebut ha exhaurit tota possibilitat de mantenir la seva existència tal qual; no hi ha alternativa.
Els temps canviem, les societats també, d'aquí i d'allà i a tot arreu; però l’actitud granítica  de les estructures de l'Estat i el rebuig a tot pas cap a la llibertat dels seus ciutadans,  que ha practicat des de sempre, és de tal magnitud, que no val qualsevol reforma per gran que sigui, és que aquesta esdevé pretèrita i obsoleta. O, es reforma des de la base amb tots els actors i seriosament o morirà com a tal.
L'endogàmia que han practicat els poders de l'Estat, és tan feixuga; que per si mateixa la fa utòpica la regeneració. La "cascada" dels cognoms de famílies de generació en generació al capdavant del poder, des del seu naixement al S. XVIII; és per esgarrifar.
Com tota endogàmia, al final degenera, i això és el que passa a la "casta" poderosa del país. La falta de sang nova provoca l'apatia de l'administració i en conseqüència la cronificació dels mals endèmics de la nació de nacions.
No es va fer la Revolució per reorganitzar l'Antic Règim, ni la Revolució Industrial, ni cap millora que suposes un avenç cap al progressisme. Ni tal sols la Desamortització de Mendizábal va significar la distribució dels béns de l'Església entre l'estructura social, més al contrari, van quedar en mans de l'Oligarquia (noblesa, militars, bisbes) i dels grans burgesos que a la fi, també formaven part de les classes poderoses de l'Estat , tots ells familiars en primer grau, excepte en pocs casos, i sobretot a les regions més septentrionals  d’Espanya.
L'Espanya oficial, segura de si mateixa, amb un domini absolut del poder, s'ha negat a qualsevol intent de modernitat, és més, ha respost amb virulència a tot intent de la societat per reformar les estructures democràtiques a fi i afectat d'assegurar-se la seva continuïtat en els privilegis de "use y disfrute" que l'estatus permet.
L'estirat les interpretacions de la Llei, sempre a favor dels integrants del poder, sabedors de la seva impunitat, està avui més vigent que mai.
Tota reforma, ha estat dirigida, fiscalitzada i instrumenta per aquests "grandes de España", per mantenir les seves prebendes.
Fins avui, tota aquests estratagemes dels dirigents els hi ha funcionat; però l'evolució de la societat en els darrers anys, basada amb l'avenç tecnològic (fonamentalment) ha estat de tal magnitud que el full de ruta preestablert per aquesta casta per mantenir-se per damunt del bé i el mal, toca a la seva fi. Les comunicacions, les xarxes socials, el coneixem de les notícies,  en temps real,  els ha superat, són incapaços d'adaptar-se als nous reptes,  almenys, no a la velocitat que requereixen els nous temps.
La Monarquia, reencarnada a si mateixa al llarg de la Història fins als nostres dies, fem les mínimes concessions, o bé adaptant-se de forma (que no de fet) a una Democràcia formal, però no real, no és més que la punta de l'Iceberg i el nexe d'unió entre els "Grandes de España".
A la mort del Dictador, la continuïtat d'aquesta casta regnant, s'havia de replantejar, i ho van fer d'un mode formal, que no real. Diguem-n’hi d'una mode per poder ser assumida en la societat del S: XX, això no va ser més que un "lífting"; i... pilota endavant.
Al principi de la Transició, el afany de tocar poder per part dels dirigents dels partits de l'oposició era tan gran, que vàrem permetre passar de puntetes en els privilegis de l'Oligarquia (clar, molts en formaven part), sense demanar cap compte per l'abús de poder que havien exercit. Es va passar d'una dictadura, disfressada al Congrés de representació orgànica a una democràcia representativa, les senyories que van ocupar els escons, la gran majoria estava o directament implicada en la situació precedent o bé els nous cognoms tenien lligams amb gent de l'establishment.
No es va fer cap correcció a l'Administració de Justícia, ni a l'Exèrcit, ni a la Policia ni a l'organització Territorial de l'Estat. A corre-cuita es van fer els Estatuts d'Euskadi i Catalunya, que no era més que una descentralització administrativa, però en cap cas se'ls va capacitar de decisió política. I per a més "Inri" amb el famós "Café per a todos", es vas quedar en "agua de borrajas", tot.   I,  l'Espanya moderna va traspassar a millor vida.
Tot això per a mi, no fa més que corroborar les tesis d'Aleix De Tocqueville, que exposa en la seva obra cabdal, "La Democràcia en Amèrica", on diu què; partint del fonament irrefutable que l'ésser humà neix lliure per sol fet de néixer, inherent a la seva existència terrenal i per tant és lliure absolut. Una altra cosa és l'ús que aquest en fa, i sí amb el seu beneplàcit cedeix part de la seva llibertat a un "Ente" superior d'organització col·lectiva pel progrés conjuntament. I així successivament, en una altra institució immediatament superior a ell. És a dir, l'individuo, cedeix parcel·les de la seva llibertat a la Comuna (poble), aquesta al Comtat (comarca i/o província), aquesta a l'Estat (regió) i finalment a l'Estat Federal. El poder neix de la base (ciutadans) fins al President, que l'ostenta en representació de tots i per delegació.
Tocqueville; deia; que a diferència d'Amèrica, al Vell Continent aquest procés havia estat a l'invers, és a dir, la llibertat arriba a l'individuo filtrada des de dalt. L'Estat Central va delegant poder a les institucions inferiors fins a arribar a la base, però aquest arriba molt diluït.
Clar això no pot ser el mateix. I per què no pot ser el mateix?. Doncs perquè a cada esgraó de poder, aquest, reserva el què més li convé i així successivament; fins a la base, on no hi arriba pràcticament res.
Posaré un exemple per fer més entenedor aquest raonament. Als EE:UU., no existeixen els notaris, qualsevol persona sense causes pendents amb la justícia, en pot fer, l'acta notarial de la venda (per exemple) d'una propietat entre dos individus, a part de la firma dels actors, amb un altre d'un testimoni, és FE i dóna validesa jurídica al document a tots els efectes. Aquí a Espanya s'ha d'anar al Notari, s'ha de pagar i molt per l'estampa de la firma d'aquest funcionari per delegació de l'Estat.
Aquesta figura del Notari, és anacrònica, tenia un sentit en temps pretèrits, ja que la gent no sabia llegir ni escriure, a les hores una tercera persona alfabetitzada en donava FE, de la transmissió patrimonial, perquè tingues valor jurídic. Però en ple S. XXI, la seva existència és molt més que discutible i innecessària.
Quin partit polític s'atreveix a abolir-la?, en sabeu algun?, jo no. I així podem dir Registradors de la Propietat, i inclòs gremis professionals que mantenen les seves prebendes des de temps immemorial, com farmacèutics, etc..etc.
Tot aquest entramat d'interessos que s'han anat reproduint i mantenint, darrere a cada petit pas envers una societat més lliure, per desgràcia encara dura i es resisteix a cedir el seu poder.
Però honestament crec que això canviarà i no tardarà, per què la societat evoluciona exponencialment en els nostres dies, per diversos factors; impensables tan sols fa 20 o 30 anys. El nivell educatiu de les persones, la comunicació immediata (xarxes socials) la capacitat d'accedir a la informació de tothom en temps real, són una realitat. Les notícies i el saber i poder opinar de tothom i a tot arreu i de qualsevol qüestió, sense que es vegi desvirtuada pels mitjans de comunicació habituals, són els instruments per, recuperant parcel·les de llibertat i força de la ciutadania. Clar que també té els seus inconvenients, (fake), però és el preu que s'ha de pagar.
Doncs, a l'Estat espanyol (oligarquia), més li val un mal consens (per ells) amb les diferents nacionalitats o nacions que el componen, amb els seus conciutadans o realment la seva miopia davant dels fets als quals m'acabo de referir el destruiran.
Espanya, s'ha de replantejar, sí o sí; la seva forma d'existir, si vol tenir èxit com Estat modern, tot s'ha de reestructurar de nou i des de la base per adaptar-se als nous temps, des de la Monarquia, la Justícia, el poder Central, la democràcia representativa cap a una més participativa i l'estructura territorial, i sobretot les relacions adimistradors-administrats.
D'un temps ençà, les actuacions dels alts funcionaris de l'Estat (moltes arbitraries) amb unes decisions molt difícils de pair, per part de la gent del carrer, els està desacreditant de tal manera que podem estar en un petit pas de la desobediència civil.
Aquesta casta, hauria de tenir present la Història, conèixer-la i analitzar-la, perquè si comet l'error d'ignorar-la, la frase del Mahatma Gandhi: "quan una Llei és injusta, el correcte és desobeir-la", és de vindrà real.

Centre-Perifèria

El famós quadre de Goya, "Duelo a garrotazos" per desgràcia, és actualment més vigent que mai. La reconciliació de les dues Espanyes, i no només en l'eix ideològic dreta-esquerra, sinó centralisme-perifèria . Esdevé gairebé irrealitzable d'ençà que el sistema de partits existeix a l'Estat. Tan sols en moments puntuals han estat d'acord.... i, solament quan la seva pròpia existència ha estat en perill com Estat, i sempre, sempre pel cas català, si exceptuen els acords Ságasta i Cánovas del Castillo; durant la regència de Maria de las Mercedes a finals dels mil vuit-cents.
Als inicis de la Transició; tutelada des dels poders fàctics de l'Estat, pels membres del règim, franquistes, militars, i poder econòmic concentrat en unes poques famílies. Si aquesta, ha estat, possible és gràcies al fet que certs descendents de la classe dominant franquista , vam possessionar-se a la cúpula directiva de les organitzacions tan d'esquerres i no cal dir de dretes al capdavant. El cas del Sr. Bono és el més clar de tots, i molts altres què em deixo.
El problema català és l'únic que els uneix, és l'únic punt on sempre estan d'acord i a la vegada l'únic que els permet guanyar eleccions d'un costat o de l'altra. Com més es mostren contra els catalans i a Catalunya, més rendibilitat electoral en treuen. Ells ho sabent i no tenen cap escrúpol a l'hora de dir i fer bajanades contra tot el que significa el "hecho diferencial catalán". És trist, però és així; per tant, d'una vegada els hi hem de fer comprendre que el famós encaix de Catalunya a Espanya, és irrealitzable, no pas perquè els catalans no hem volgut, sinó perquè no volem entendre un Estat plurinacional, què per fer-lo fort i junt no es pot diferenciar a ningú; ni per llengua, ni cultura, ni per la seva manera de ser. Ni millor ni pitjor, tan sols divers.
Proves del que acabo de dir, ni hi ha, i molts polítics catalans de tots els indrets del pensament ideològic també, des del més "light" de tots el General Prim, què per fer-se respectar va bombardejar Barcelona; passant per Maragall, Cambó, Prat de la Riba; recentment Pujol i el últim el President Maragall amb el seu Estatut; que dit de pas se'l van polir a cop de ribot i utilitzant descaradament un Tribunal Constitucional; en precari i jubilat. Fins i tot, quan hem estat en el moment més proper al trencament, l'any 1931 amb la proclamació de la República Catalana per part del President Macià (militar professional), aquest, ho va fer dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques (per una certa por a la resposta). Després, per pressions de Madrid i de certs polítics catalans, inclòs el President Companys, i en contra del seu parer, va cedir amb una autonomia molt "descafeïnada" amb la recuperació de la vella Generalitat.
Cal tenir present que, el comportament del President Companys els primers anys de la República, va ser molt ambigua, tot i que des del balcó de l'Ajuntament va publicar la República, el 14 d'Abril de 1931, malgrat això els fets vàrem demostrar que ho va fer més per treure protagonisme a Macià. Companys no tenia una línia nítida, envers el tema, era molt més pactista que rupturista. Això li va ser criticat pels seus propis companys, fins que el 6 d'Octubre del 34, el "Cop d'Estat" que protagonitza, va ser tan contundent com poc rumiat. Aquesta línia política molt discutible els primers anys republicans, va ser tot el contrari als anys de la Guerra Civil.

 En Companys madur (políticament), es va comportar com un estadista. De tots és conegut la seva implicació envers mantenir l'ordre dins de Catalunya, arriscant la seva pròpia vida per salvar a milers de catalans dels afusellaments dels Comitès Antifeixistes. Després el seu assassinat per part del General Franco el va fer immortal a la memòria col·lectiva dels catalans. El "problema catalán", no existiria sí des de la formació de l'Estat Espanyol, una vegada acabada la Guerra de Successió, els vencedors, en comptes de tractar-nos com a Terra Conquerida, tarannà de Castellà; i em refereixo a les seves elits dirigents (terratinents, aristocràcia i militars), ens haguéssim tractat d'incorporar a l'Estat com uns integrants més del mateix. El Rei de França (Lluis XIV) , oncle de Felip V, va criticar, el tracta que ens vam dispensar, tot aconsellant-li, al seu nebot una actitud més benèvola envers els catalans com súbdits seus que érem.
Hem tingut què ser nosaltres, coneixedors de la derrota militar, desposseïts de tots els nostres drets i perseguits constantment per la nostra idiosincràsia fins als nostres dies, els que hem estat amb la mà estesa per mirar de fer-los entendre; com podíem compartir un Estat comú i un destí conjunt, fent propostes des de tots els indrets. Però no volem o no sabem pactar, tan sols ens han utilitzat quan ho han considerat oportú pels seus interessos. La resposta ha estat sempre la mateixa: en moments delicats com la II República o la Transició, han pactat a "regañadients", però des del primer moment, no han complert res (Loapa's, rellegir el text estatutari, invasió de competències i/o Tribunal Constitucional). I el més flagrant, la poca una nul·la inversió recollida als pressupostos de l'Estat.

I encara més l'execució d'aquests (als últims 25 anys no arriba al 40% del pressupostat) Tant és així, aquests desoris, que articles del nostre Estatut, declarats inconstitucionals, a altres textos estatutaris, copiats literalment (Andalusia, València..etc) estan en vigor, per dir-ho en català planer; no té ni cap, ni peus; tot això. I clar, així no és va enlloc, tard o d'hora havia d'esclatar.
Després de 300 anys de buscar l'encaix de Catalunya a l'Estat, s'ha demostrat què això ha estat per no res, una pèrdua de temps i un esgotament de la societat catalana i de la seva capacitat constructiva. Tot l'esforç de polítics d'aquí i intel·lectuals catalans per tal fer-nos entendre i ser escoltats, ha estat envà. Però la meva perplexitat és quan no trobo a ningú a l'altra banda; no ja cap polític sinó cap intel·lectual que faci unes reflexions serioses (rares excepcions) envers el problema català.
Les dues Espanyes molt clarament reflectides, elecció darrera elecció (veieu mapa resultats electorals), als territoris de parla exclusivament castellana, és sempre el mateix o dreta-imperialista, o esquerra-centralista: Aquesta és l'oferta política de l'Estat a la perifèria. Quan una de les dues opcions polítiques fa una petita concessió als catalans, és castigada a les urnes, no tenen una visió conjunta a oferir-nos per tal d'encaixar a Espanya, més al contrari, sí; en tenen una, que comparteixen, és la de centralitzar l'Estat.

Dit això, encara jo crec modestament i innocentment què, les "dues espanyes" tenen una última oportunitat per  fer-nos una proposta seriosa, honesta, franca; això sí, amb voluntat de complir-la a "rajatabla", sí que és que els catalans volem ser-hi; per tal de salvar allò que fa 300 anys va començar amb una conquesta militar. Però l'antagonisme de les dues forces majoritàries (amb diferència a l'Estat) què es professen i el fet d'utilitzar la qüestió catalana per accedir al poder, és tan gran, que gairebé esdevé utòpic. Les actituds hostils envers Catalunya els és tan fructuós què, que ho dubto i fins i tot hi ha alguna formació actual, que el seu únic motiu d'existir (per això s'ha creat) és combatre el "hecho diferencial catalán".
Però aquest trajecte se'ls ha acabat, per què es quedaran sense enemic tard o d'hora, llavors les dues Espanyes s'hauran enterrat i ja tindran la tan anhelada "España una (única) y libre".
Jo, si haguera nascut a qualsevol indret de l'Espanya de parla castellana, voldria saber el perquè, molts catalans no se senten identificats amb l'Estat. La pregunta és fàcil: amb gent d'una altra parlar i d'una manera diferent de veure les coses, no millors, diferents cal conèixer-nos. És el que els demano, una consideració amplia de l'Estat.

Clar per això, s'ha de llegir una mica la Història, almenys des de meitats de S. XIX fins avui, i veuríem com des del General Prim, assassinat per molts motius, però també per ser català, passant per la I República, a la Mancomunitat, la Dictadura d'en Primo de Rivera, la II República la Guerra Civil, la Dictadura franquista i fins avui. Gairebé tots els presidents de la Generalitat excepte Maragall i Montilla, juntament amb la majoria de líders polítics amb sofert, repressió, exili i/o presó. Això no les fa meditar, com a bona gent que són?
A mi em faria reflexionar, i segurament el tarannà envers els catalans seria un altre, si més no de compressió. Nosaltres els catalans ja no podem fer més pedagogia, hem fracassat sempre; han de ser Ells, els que vulguin apropar-se als nostres anhels com a conjunt cultural i país que som, i conèixer-nos i fer d'una volta per sempre més una acta de bona voluntat cap a l'entesa mútua; per ells i per nosaltres.
Llavors els ciutadans del qualsevol indret de la Península, podíem comprendre el que va dir Alexis de Tocqueville:
"El centralisme priva a la societat de la seva iniciativa i la transforma en un etern menor d'edat enfront de l'Estat totpoderós."
Des de la meva modèstia, m'agradaria que els nostres veïns, féssim un petit esforç en intentar esbrinar el perquè d'aquesta desafecció.
Possiblement, i ara més que mai la frase de Marc Bloc, historiador francès que va morir a una presó de la França de Vichy l'any 1944, té més sentit que mai:
"La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.