Els DOCENTS i el CONFINAMENT
Escriure
en aquests moments, se'n fa molt difícil i no cal que digui el perquè, tots
estem vivim un temps nou, desconegut...i, si em permeteu, descoratjador.
Circumstàncies només viscudes per gent de més de 80 anys, amb la Guerra Civil i la posterior postguerra,
on Espanya es va esdevenir en una
caserna militar.
Deixen
clar, que els Docents estem en una segona línia, també teníem el nostre "sofriment",
ja que la docència és una vocació, i ara...., aquesta no la podem dur a terme
com a tal.
Res
a dir, ni semblant amb els sanitaris (metges, infermeres, auxiliars,
netejadores...) i altres col·lectius que treballen per fer que no ens falten
queviures, cosa que no era així després de la G. Civil, on es va instal·lar i
gairebé institucionalitzar el famós "Starperlo".
Esperem que això no passi ara.
Per
tota aquesta gent en primera línia de "lluita",
que fan, que l’arrest, sigui tolerable;
no se n'acut més que el meu immens agraïment. Això em porta a la memòria la
famosa dita de Winston Churchill
durant la II G. Mundial consagrada
als pilots de RFA, que deia: "Nunca
en la Historia de la Humanidad, tantos debían tanto a tan pocos".
Doncs aquesta frase s'ha quedat en noris vistes les conjuntures actuals i jo
(des de la modèstia), el reformulo, i dic: "Mai tants, molts, moltíssims deurien tant, i tant a tants, dels que fan
del seu esforç un confinament
suportable".
Dic
això, en vull centrar en la meva tasca i de la dels meus companys, que des del
13/03, no solament estem closos, com tothom, sinó que ens han privat del més
joiós per un Docent, el tracte amb els alumnes; si salvar vides és únic, educar
a joves és un plaer, perquè depèn de la formació d'avui; serà la societat del demà.
Jo
com a Professor contribueixo tot el que puc, però que mai serà prou ni el que
es mereixen els meus alumnes.
Instal·lats
en les classes virtuals (no hi ha més remei) on l'acció del docent és gèlida,
em trobo mancat de les eines que com a formador he de tenir, és a dir, ser un
bon comunicador, és això que fa que entre l'aula (alumnes més professor) es produeixi
un ambient de franquesa que fa fàcil la transmissió del saber cultural humà, atresorat
al llarg dels segles, i que ens envolta en un entorn "wifi" on les
dades de l'expressió oral, la comunicació gestual, i l'expressió fàcil i de
complicitat, fan de l'art de l'ensenyament un món idíl·lic per als que com jo
gaudim de l'atenció dels adolescents. Nosaltres els professors som per a ells,
com una finestra oberta al món, confien en nosaltres, els i som propers fins i
tot quan els reprens i/o els corregeixes, sempre tornen a l’aula.
Aquests
dies de confinament tota aquesta nebulosa on convivim mestres i alumnes, s'ha
esvaït, un virus, la furtada, de cop i volta sense saber com ens ha deportat a
la Prehistòria, a quatre o cinc
milions d'anys enrere.
Tants
milers d'anys d'evolució comunicativa d'aprendre a relacionar-nos, que és un do
de l'espècie humana i el més preuat que tenim com a ser vius que som; s'ha fos.
Alguna
cosa haurem fet malament? Segur que sí. Però hauríem d’agafar d'aquesta
situació algunes coses positives que segur també les trobarem.
Com
a les guerres, que són una cataclisme per qui les pateixen, però sense elles
tampoc disfrutaríem dels avenços tecnològics d'avui. Però això són figues d'un
altre paner.
Aquest
conclave forçat i que per molt que les noves tecnologies ens ajuden a passar
hores, dies, setmanes i mesos (no sabem quants), ens ha de fer reflexionar
d'una manera endogàmica a cadascun de nosaltres per sortir-n'hi més forts,
qualitativament parlant i millorar-nos a tots nosaltres per quan ens retroben,
siguem millors persones i per defecte millorar la societat. Si ens hi posem,
segur que treure'm el millor de nosaltres.
A mi
a posar-m'hi, m'han ajudat els meus alumnes, aquests dies de conversa virtual,
m'ha fet palès una evidència: la seva expressió jovial, juvenil, de goig (també
de son) que els hi veig, s'ha anat apagant a mesura del pas d'aquestes
setmanes, i a cada dia, el temari anava perdent protagonisme.
He
procurat esforçar-me a explicar-los fets històrics dels nostres avantpassats
molt més pitjors; i se'n sortiren, per
això nosaltres estem on estem. Què això no serà més que un parèntesi temporal
transitori i després tornarem a plaure de les tasques i dels amics a les aules.
Puix
això, els seus comentaris, les seves preguntes els sues dubtes, m'han fet
concentrar en les meves respostes, no fos cas que esguerres encara més el seu
estat anímic. Quan les qüestions eren enrevessades, difícils d'argumentar, i
d'explicar, més fort em notava per preparar-me psicològicament per la
"reentre".
A
tall d'exemple, l'altre dia una alumna, fem una classe virtual; en va dir: "Profe, jo no sé si vull sortir, vaig
sortir a fer un encàrrec, l'altre dia i el que vaig veure, no em va
agradar".
Puffff,
de cop m'adono i vaig pensar, que la Revolució Russa (tema del dia), havia
decaigut de l'aula.
He
d'intentar que no es trenqui el fil de la comunicació amb l'alumnat, i a fe de
Déu que jo m'hi situo, hem de trobar la formula per de nou il·lusionar-los a
gaudir de la vida, el bé més preuat.
Els
que hem estat Tutors en una situació de normalitat, ja ens era prou complicat
gestionar les emocions als alumnes de famílies complexes, hi havia problemes, que
a vegades i molts d'ells, eren conseqüència de la crisi financera induïda per
poder econòmic i amb la complicitat dels polítics, esperen que ara no sigui
així.
Doncs
exercir la Tutoria en aquests moments és més pelut que mai, i ens necessiten
més que mai, alumnes i pares, ens necessiten tots. I això m'implica a mi,
encara que ara no faig de tutor, com a professor he de preparar-me al màxim per
quan la famosa frase "volver a una nueva normalidad"
passi, estigui i estiguem el col·lectiu docent al "peu del canó".
Estem
a la rereguarda, és cert, estem confitats, els que estan al front són els
col·lectius esmentats, però quan nosaltres els mestres, professors comunitat
educativa en general, recuperem les aules hem d'estar a l'altura tant o més que
els altres col·lectius que ho estan fent ara, amb la màxima professionalitat,
implicació i vocació, aportant el millor de nosaltres mateixos; per recuperar
el abans millor les ganes de viure dels nostres joves i així fer-nos
mereixedors de l'afecte que uns altres s'han guanyat amb el cèlebre virus
COVID-19.
Nosaltres
podem ajudar i molt a la nostra ciutadania, romanc i demano a tots els meus
companys, que ens creguem, sí es que és poc més encara, orgullosos de la nostra
vocació: La Docència.
Josep Maria CASAMAJO i ESTEVE
Llicenciat en Geografia i Història
Professor de Secundària
