Cap idioma és estranger Sr. Feijoó.

Cap idioma és estranger Sr. Feijoó.

Les últimes manifestacions del Sr. Fejioó, em deixen bocabadat: «El español no será un idioma estranjero en Catalunya».

En primer lloc, no és espanyol, és Castellà i perquè ho entengui, li ficaré un exemple. Al Regne Unit, es parlen, a part de l'anglès, l'escocès, el gal·lès i l'irlandès, però al món qui parla un idioma del R.U., és l'anglès, l'idioma propi de la nació Anglesa que juntament amb Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord formen la Gran Bretanya. Algú al món se li acut dir que parla el Britànic?

Doncs com aquí l'Estat Espanyol a més del castellà, es parlen més idiomes, el català, el gallec, l'euskera; el que passa que el castellà el parla i coneix tothom, i com vostè sabrà imposat per la força. Veu la diferència Sr. Candidato? Queda clar és castellà.

Però vostès, « en aras del bien común», negant la realitat s'han entestat a identificar el castellà amb l'espanyol, deixant de banda els altres idiomes que ens ve imposat per formar part del Reino de España. Tant és així que vostès i el PSOE, en el si de la Unió Europea, han negat un cop darrere altra l'oficialitat del català, un idioma mil·lenari que es parla a tres Estats diferents de la Unió Europea. I no solament això sinó que fan diferències entre les variants fonètiques del català, com si es tractés d'altres idiomes, com ara, el valencià o el mallorquí. No m'estranya que pensi així, una companya seva que va ser Presidenta de l'Aragó idel Congreso de Diputados se'n va inventa un, el LAPAO, en clar menypreu  als seus conciutadans de les comarques de la Franja Oriental, que parlem català amb la seva variant coneguda com a «chapurreao». Els habitants de Massalió, Maella o Fraga, parlam amb el seu idioma autòcton, s’entenen amb els estrangers d’Andorra, amb el «francesos» de Perpinyà, amb els «italians» de Sardenya; i per descomptat amb, valencians, mallorquins i catalans. Ës clar que els que viuen a la Franja són aragonesos administrativament, res a dir, però formen parla de la comunitat cultural coneguda al món com catalana, igual que els que he esmentat dels diferents territoris europeus.

Per sort, hi ha un Estat independent, que, per cert, vostès han respectat poc, que es diu ANDORRA, i allí no parlem andorrà sinó català, i gràcies a l'existència d'aquest Estat el català és un idioma reconegut al món oficialment com ara a l'ONU; «Punto pelota» els hi agradi o no.

Als EUA no parlen Americà ni Britànic, sinó anglès. A l'Argentina no parlen espanyol, parlen castellà amb la seu variant local, o no hi està d'acord?
A Catalunya el castellà no és un idioma estranger, sinó que el parlem molts estrangers i els idiomes no són estrangers són patrimoni de la humanitat, es parlem on es parlin.

Permeti'm que com a consell, l'hi faci un relat històric, essent-ne conscient que els consells si no te'ls demanen, aconsegueixen l'efecte contrari al que es persegueix. Alexandra el Gran en la seva llera de mort, va donar un consell als seus generals: «no són territoris els que s'han de conquerir sinó el cor dels seus habitants», i vostè va en direcció contrària. Clar Alexandre, va conquerir l'Imperi més gran conegut fins aleshores, i de la seva formació se'n va preocupar Aristòtil; encàrrec personal del seu pare el Rei Macedoni Filipo II. De pas li recordo la importància d'una bona formació acadèmica, i sobretot d'Història i de Filosofia, però crec que també jutjament amb altres polítics d'altres formacions, van mal encarats, si potser més, sense direcció; el poble com menys consciència crítica millor.

Vostè aspira a administrar un Estat que no reconeix les seves variants idiomàtiques i culturals; vostè va en contra dels seus administrats; això sona a temps passats, imposat per la via de la força o amb la majoria democràtica quantitativa suficient en contra d'una minoria cultural. Això li sona, oi? Això van fer els europeus a les terres conquerides, i dic, europeus.

Any darrere any, prova darrera prova, amb dades objectives els alumnes catalans treuen millor nota de castellà que els alumnes de les comunitats escolaritzades amb el seu idioma natural i matern, com és normal i que són monolingües sobretot on sols s'ensenya el castellà; els informes PISA, proves Selectivitat..etc. ho demostren. ERGO copiï el model lingüístic català i millorarà als alumnes de la resta de l'Estat. Per cert model elogiat arreu del món educatiu, excepte a l'Estat Espanyol, aquest model vostè l'hauria d'aprofitar i sentir-se'n orgullós, ja que és tant nostra com seu.

Miri, Sr. Fejioó, vostè si arriba al govern té molta feina, més important que intentar desmuntar una comunitat idiomàtica de més de mil anys, dediquis a tots els estaments de l'administració que no rutllen prou bé, i deixi als habitants de Catalunya la seva organització.

Ahhh.... l'únic que funciona i bé a la seva «Piel de Toro», són les clavegueres de l'Estat que defequen molt bé i diàriament.

Josep Maria CASAMAJO i ESTEVE

Diplomat en Filosofia i Lletres

Llicenciat en Geografia i Història

Els DOCENTS i el CONFINAMENT

Els DOCENTS i el CONFINAMENT

Escriure en aquests moments, se'n fa molt difícil i no cal que digui el perquè, tots estem vivim un temps nou, desconegut...i, si em permeteu, descoratjador. Circumstàncies només viscudes per gent de més de 80 anys, amb la Guerra Civil i la posterior postguerra, on Espanya es va esdevenir en una caserna militar.

Deixen clar, que els Docents estem en una segona línia, també teníem el nostre "sofriment", ja que la docència és una vocació, i ara...., aquesta no la podem dur a terme com a tal.

Res a dir, ni semblant amb els sanitaris (metges, infermeres, auxiliars, netejadores...) i altres col·lectius que treballen per fer que no ens falten queviures, cosa que no era així després de la G. Civil, on es va instal·lar i gairebé institucionalitzar el famós "Starperlo". Esperem que això no passi ara.

Per tota aquesta gent en primera línia de "lluita", que fan, que l’arrest,  sigui tolerable; no se n'acut més que el meu immens agraïment. Això em porta a la memòria la famosa dita de Winston Churchill durant la II G. Mundial consagrada als pilots de RFA, que deia: "Nunca en la Historia de la Humanidad, tantos debían tanto a tan pocos". Doncs aquesta frase s'ha quedat en noris vistes les conjuntures actuals i jo (des de la modèstia), el reformulo, i dic: "Mai tants, molts, moltíssims deurien tant, i tant a tants, dels que fan del seu esforç  un confinament suportable".

Dic això, en vull centrar en la meva tasca i de la dels meus companys, que des del 13/03, no solament estem closos, com tothom, sinó que ens han privat del més joiós per un Docent, el tracte amb els alumnes; si salvar vides és únic, educar a joves és un plaer, perquè depèn de la formació d'avui;  serà la societat del demà.

Jo com a Professor contribueixo tot el que puc, però que mai serà prou ni el que es mereixen els meus alumnes.

Instal·lats en les classes virtuals (no hi ha més remei) on l'acció del docent és gèlida, em trobo mancat de les eines que com a formador he de tenir, és a dir, ser un bon comunicador, és això que fa que entre l'aula (alumnes més professor) es produeixi un ambient de franquesa que fa fàcil la transmissió del saber cultural humà, atresorat al llarg dels segles, i que ens envolta en un entorn "wifi" on les dades de l'expressió oral, la comunicació gestual, i l'expressió fàcil i de complicitat, fan de l'art de l'ensenyament un món idíl·lic per als que com jo gaudim de l'atenció dels adolescents. Nosaltres els professors som per a ells, com una finestra oberta al món, confien en nosaltres, els i som propers fins i tot quan els reprens i/o els corregeixes, sempre tornen a l’aula.

Aquests dies de confinament tota aquesta nebulosa on convivim mestres i alumnes, s'ha esvaït, un virus, la furtada, de cop i volta sense saber com ens ha deportat a la Prehistòria, a quatre o cinc milions d'anys enrere.

Tants milers d'anys d'evolució comunicativa d'aprendre a relacionar-nos, que és un do de l'espècie humana i el més preuat que tenim com a ser vius que som; s'ha fos.

Alguna cosa haurem fet malament? Segur que sí. Però hauríem d’agafar d'aquesta situació algunes coses positives que segur també les trobarem.

Com a les guerres, que són una cataclisme per qui les pateixen, però sense elles tampoc disfrutaríem dels avenços tecnològics d'avui. Però això són figues d'un altre paner.

Aquest conclave forçat i que per molt que les noves tecnologies ens ajuden a passar hores, dies, setmanes i mesos (no sabem quants), ens ha de fer reflexionar d'una manera endogàmica a cadascun de nosaltres per sortir-n'hi més forts, qualitativament parlant i millorar-nos a tots nosaltres per quan ens retroben, siguem millors persones i per defecte millorar la societat. Si ens hi posem, segur que treure'm el millor de nosaltres.

A mi a posar-m'hi, m'han ajudat els meus alumnes, aquests dies de conversa virtual, m'ha fet palès una evidència: la seva expressió jovial, juvenil, de goig (també de son) que els hi veig, s'ha anat apagant a mesura del pas d'aquestes setmanes, i a cada dia, el temari anava perdent protagonisme.

He procurat esforçar-me a explicar-los fets històrics dels nostres avantpassats molt més pitjors;  i se'n sortiren, per això nosaltres estem on estem. Què això no serà més que un parèntesi temporal transitori i després tornarem a plaure de les tasques i dels amics a les aules.

Puix això, els seus comentaris, les seves preguntes els sues dubtes, m'han fet concentrar en les meves respostes, no fos cas que esguerres encara més el seu estat anímic. Quan les qüestions eren enrevessades, difícils d'argumentar, i d'explicar, més fort em notava per preparar-me psicològicament per la "reentre".

A tall d'exemple, l'altre dia una alumna, fem una classe virtual; en va dir: "Profe, jo no sé si vull sortir, vaig sortir a fer un encàrrec, l'altre dia i el que vaig veure, no em va agradar".

Puffff, de cop m'adono i vaig pensar, que la Revolució Russa (tema del dia), havia decaigut de l'aula.

He d'intentar que no es trenqui el fil de la comunicació amb l'alumnat, i a fe de Déu que jo m'hi situo, hem de trobar la formula per de nou il·lusionar-los a gaudir de la vida, el bé més preuat.

Els que hem estat Tutors en una situació de normalitat, ja ens era prou complicat gestionar les emocions als alumnes de famílies complexes, hi havia problemes, que a vegades i molts d'ells, eren conseqüència de la crisi financera induïda per poder econòmic i amb la complicitat dels polítics, esperen que ara no sigui així.

Doncs exercir la Tutoria en aquests moments és més pelut que mai, i ens necessiten més que mai, alumnes i pares, ens necessiten tots. I això m'implica a mi, encara que ara no faig de tutor, com a professor he de preparar-me al màxim per quan la famosa frase "volver a una nueva normalidad" passi, estigui i estiguem el col·lectiu docent al "peu del canó".

Estem a la rereguarda, és cert, estem confitats, els que estan al front són els col·lectius esmentats, però quan nosaltres els mestres, professors comunitat educativa en general, recuperem les aules hem d'estar a l'altura tant o més que els altres col·lectius que ho estan fent ara, amb la màxima professionalitat, implicació i vocació, aportant el millor de nosaltres mateixos; per recuperar el abans millor les ganes de viure dels nostres joves i així fer-nos mereixedors de l'afecte que uns altres s'han guanyat amb el cèlebre virus COVID-19.

Nosaltres podem ajudar i molt a la nostra ciutadania, romanc i demano a tots els meus companys, que ens creguem, sí es que és poc més encara, orgullosos de la nostra vocació:  La Docència.

Josep Maria CASAMAJO i ESTEVE

Llicenciat en Geografia i Història

Professor de Secundària

MADRIDBURGO

MADRIDBURGO

En el contexto político-social actual, no hay tregua ni respiro para el conjunto de la ciudadanía de la vieja Piel de Toro, y en nuestra Catalunya, mucho menos.

Huelga decir; que la Resiliencia (Capacidad de adaptación de un ser vivo o conjunto frente a un agente perturbador o un estado o situación adversos.) ejercitada desde tiempo inmemorial en el transcurso de la Historia por la sociedad catalana, y más desde la Guerra de Secesión, a mi buen entender, ha llegado el momento de no violentarla, no corramos el riesgo de que esta capacidad nos abandone.

Dado que, las vicisitudes cotidianas se suceden a una celeridad de vértigo, haciendo ardua la tarea de hallar un tempo, para deliberar y situar el estado de las "cosas" en su dimensión real y en cuantía apropiada.

El célebre “Procés”, que si bien es verdad, germina en gran medida en la sociedad civil de base, este ha sido instrumentalizado tanto por los políticos de aquí como los de allende del Ebro, con objetivos no tan diferentes, ya que, las verdaderas carestías del conjunto de ciudadanos no están reflejados en la persecución de los legítimos anhelos independentistas, que si bien en el semblante cultural son de sobra justificados, concibe dudas en el ámbito económico social, al menos desde mi humilde opinión. Y me explicaré.

La tan hurgada y simplista frase “Madrid nos roba”, ha sido el estandarte y banderín de enganche  utilizado por los dirigentes catalanes a la hora de argumentar su “praxis” en el ideario político y como señuelo de identificar al adversario en oposición a nuestras legitimas ambiciones.
Este eslogan; (Madrid ens roba), como no puede ser de otra condición, ha inducido la antipatía de la mayoría de los ciudadanos del resto de la Península y con razón; pero no por ello y dicho lo anterior,  ha condicionado a la clase dirigente española,  la tutela mediática  que estos han  hecho de ella su “casus belli” no solo por y para la unidad de la Patria, sino también de sus privilegios, verdadero argumento de interés en aras de su  favorecida posición.

Al utilizar un topónimo para argumentar nuestra causa, vaciamos de contenido filosófico la justa causa de nuestra reivindicación cultural como nación, con componentes económicos que, aún siendo irrefutables algunos, no son suficientes por sí solos para hacer una defensa a ultranza de la segregación. Todo lo económico es mudable, es más,  tan solo éste es  resultado de contextos convenidos;  mientras que el hecho cultural, una vez disuelto, no es reversible. Un ejemplo claro, lo tenemos en las Islas Canarias: los guanches hoy en día existen físicamente hablando, no fueron aniquilados,  pero se suprimieron como colectividad cultural por la imposición de una cultura foránea, consecuencia de su conquista por Castilla.

La insistente repetición del topónimo “MADRID” ha provocado la antipatía de los que consideran a la Villa y Corte su capital, tanto si viven en la Meseta, como en el Valle del Guadalquivir o en los Montes Cántabros.
Este, es el desliz colosal de los dirigentes políticos catalanes, que para incorporar aquí, han provocado la reacción lógica de los de allá.
Si al menos, hubieran tenido un talante pedagógico poderoso en exponer nuestras razones, sin entrar en menosprecio de las cualidades de los demás, quizás alguna empatía entre las vecindades peninsulares, hubiésemos conseguido. Ya sé que hemos sido a veces adecuadamente pedagógicos y que los efectos perseguidos no han sido los esperados, pero no por ello debemos de renunciar a nuestros proyectos razonadamente para trasformar la antipatía en empatía. Porque en las Castillas existe gente de buena fe y con ganas de alcanzar soluciones razonadas, sólidas y perdurables.

La cuestión es que de los errores de unos; otros se benefician y así tenemos que los integrantes del MADRID oficial, Madrid como concepto,  han aprovechado el craso traspié en aras de sus beneficios.
Cuando hablo de Madrid concepto, me refiero al Madrid, que no va más allá del perímetro enmarcado por el trazado de la M-30, dentro del cual proliferan las grandes fortunas del Estado, que desde allí negocian todo lo Español, desde su principio como tal,  Estado, que yo considero en el año 1833 con la división provincial realizada por el ministro del Burgo, a imagen y semejanza de la centralista Francia.

Esta elite “gestionadora” en los intereses del resto de los peninsulares no ha hecho nada más que procurarse y proveerse de sus haciendas, para sí y sus herederos,  de tal modo que hay un número muy reducido de familias, con sus ilustres y pomposos apellidos, que se repiten en los altos cargos y en todos los recintos del poder, desde el político, económico, judicial y militar,  como una inmensa cascada desde la fecha señalada anteriormente

Esta clase pudiente tiene su hábitat natural entorno al Madrid de los Austrias y en los barrios anexos al él, como Salamanca, Retiro etc., no yendo más allá de la M-30. Para estos, esto es su Castillo, y todo lo del más allá de la circunvalación viaria, es Extramuros;  ósea “los Burgos” cual fuéramos en el Medievo que se instalaban en los arrabales residenciales de la nobleza y/o conventos, y de los cuales se sustentaban y aprovechaban los moradores de la magnitud arquitectónica aposento de clase noble.
Concurriendo para esta Nobleza del S.XXI, su feudo, todo lo que está fuera de la aludida vía rápida madrileña y no incumbiéndose el resto como, Coslada, Móstoles, Soria, Zaragoza, Valencia o Catalunya.

Lo que verdaderamente temen  no es la independencia de Catalunya (y no por la quiebra del Estado), sino porque esta significaría el fin de sus prebendas como clase elitista que son, pudiendo avivar y poner al descubierto los desmanes fiscales que en nombre de España y por la razón de su existencia, se han atiborrado, más como calaña que como aparato gestor del Estado.

La secesión de Catalunya supondría el derivo concluyente de las murallas que les resguardan, donde ostentan y gozan de una vida semejante al señor feudal Mediaval.
Eso es la auténtica al menos para mí  una de las primordiales razones de los poderes fácticos por lo que imposibilitan cualquier tipo de dialogo, en aras de esa (suya) España de la cual conciben  banderola de enganche para justificar y deleitarse de los inmensos placeres de un poder casi despótico, que les brinda los recovecos de las estructuras del Estado, donde están instalados todas las rimbombantes familias ilustres de nuestra Edad Contemporánea.

Nos hallamos pues que los catalanes, rotulando de una forma desacertada y simplista a nuestros adversarios e involucrando toponimia con sus aborígenes, no hemos hecho más que justificar la autodefensa de las ventajas de los señores del Feudo y,  para más “inri” hemos inducido a que se unan a su causa en su defensa a los vecindarios del Burgo; es decir, los de Coslada, Móstoles, Soria, Zaragoza, etc.

He aquí en el embrollo que nos topamos: para esta clase dirigente e impoluta, nuestras pretensiones son su munición, su coartada, su baluarte en la unión de clase que son,  robustecidas por una cuantía significativa de adeptos a la causa patria,  víctimas igual que nosotros, de los infortunios de dicha estirpe social que se consideran por encima del bien y del mal y; tratándoles  como foráneos al Extramuros son.
Todo esto no es nuevo, la escenificación de esta función melodramática de la sociedad española tuvo su preámbulo a finales del S.XIX con gran éxito (por cierto),  cuyos actores principales, fueron Cánovas del Castillo y Salmerón, versión decimonona del Partido Popular y PSOE, que en estos días vivimos en riguroso directo. Las obstrucciones de estos Señores Feudales para imposibilitar un Gobierno, en el cual tengan cabida Podemos o los partidos nacionalista rozan la ignominia.

Concluyendo, entre los ideólogos del “Proces” y las cloacas del Estado gestionadas de forma impute por los Nobles de la Corte, corremos el riesgo que la lasitud en la sociedad agote nuestra resiliencia y entonces habremos expirado definitivamente, consintiendo por tiempo indefinido, si cabe más aún, de los goces y prebendas de los gestores-poseedores de un Feudo llamado España; haciendo fehaciente el refrán castellano:
….no hay mal que por bien no venga. 

CAPITALISME 3.0

El Capitalisme 3.0

He llegit un article de Yago Álvarez a la revista el Salto, arran de la vaga dels taxistes, força interessant que no fas més que confirmar les meves tesis sobre el Capitalisme, i que reprodueixo en part. Crec que il·lustra d'una manera real els meus raonaments (fets fa un quants anys) que esmento al final de l'escrit.

Si alguna cosa ha aconseguit, el capitalisme ha estat l'atomització de l'ocupació. La descomposició de les forces sindicals mitjançant el desmantellament de l'estructura dels treballs i dels llocs on es realitzen.  Això,  no és una cosa que s'hagi inventat o hagi arrencat amb les noves tecnologies en l'última dècada. No és una cosa atribuïble a cap aplicació de mòbil o a cap visionari fundador de startups per si sol. És una cosa que ve de molt lluny i que fa dècades està en marxa. La proliferació de restaurants de fast food que s'abasteixen d'una plantilla d'estudiants que creuen que serà la seva "feina mentre es treuen la carrera"; la subcontractació i deslocalització de la producció fabril a països on no es respecten els drets laborals i sindicals; el parany de l'emprenedoria com a nova forma d'explotació laboral. Com explica el sociòleg Jordi Moruno, en el seu llibre No tinc temps (Akal, 2018), el que va fer el neoliberalisme "va ser desfilar el teixit social, el poble armat, el contrapoder social, crear un desert social intervingut únicament per les relacions de consum, per la subjectivitat de l'empresa i per patrons de conducta basats en la competitivitat".
Aquesta dispersió dels empleats i desaparició dels llocs físics de producció on la plantilla tenia el temps de conèixer-se i unir-se, a les fàbriques.  És l'estratègia d'un neoliberalisme que, des de els  temps de Thatcher i Reagan,  quan es van adonar que l'única manera que tenia d'avançar en el seu pla era acabar amb la força sindicalista atomitzant cada vegada més l'ocupació. Separant cada vegada més als i les treballadores. Trencant o transformant la relació laboral empleat/empresari. Inventant noves formes d'explotació laboral.  I l'última volta de rosca, encara que tampoc sigui res de nou, provocar la confrontació interna de la classe obrera. Aconseguir que anomenem "privilegiats" als sectors que simplement han aconseguit mantenir més drets que d’altres. Que no s'han doblegat a la precarització. Que tenen una major força de negociació en tenir la possibilitat de paralitzar una ciutat sencera.
El que està passant amb la vaga dels taxis no és més que una conseqüència de la lluita contra l'atomització i precarització de l'ocupació
La vaga dels taxis contra Uber i Cabify no és més que una conseqüència d'aquesta lluita. Aquestes empreses turbocapitalistas -per favor us demano que deixeu de dir economia col·laborativa-,  han atomitzat més l'ocupació. Han separat als seus treballadors amb l'excusa que són (falsos) autònoms. Han descompost la relació d'empleat amb la seva empresa. Han precaritzat fins a l'inimaginable la feina de taxista. Han bloquejat, de moment, la possibilitat que aquests conductors, molts d'ells desesperats després d'estar diversos anys en situació d'atur, es puguin autoorganitzar per demanar una millora laboral, perquè a la mínima queixa o fallada en el teu treball et "desconnecten", que és com es diu ara a l'acomiadament en aquest tipus d'empreses. La transformació és tal que han aconseguit modificar fins i tot el concepte "acomiadament".
I no, no és només en els taxis. No és únicament en el sector de repartidors de menjar o paqueteria. No és ni tan sols un mal d'aquells llocs de treball que es regeixen per una aplicació de telèfon. Aquesta uberizació de l'ocupació s'està estenent cada vegada més. L'atomització de l'ocupació, encarnada en la figura del fals autònom que competeix ferotgement amb els seus "companys" per obtenir un encàrrec o un "bolo" , cada vegada més precari, ha arribat a les fàbriques càrnies d'arreu de l'Estat, als pilots de companyies aèries, a l'ensenyament i a cada vegada més professions on l'empresari és capaç d'abaratir una mica a força de precaritzar una feina i provocar la lluita aferrissada per aquests bolos.
La uberizació de l'ocupació és aquí, i si creus que a tu no et passarà o que el teu sector és intocable, t'equivoques. Al que ens enfrontem no és a unes plataformes online que gràcies a la lliure competència han flexibilitzat el mercat laboral dels sectors privilegiats. Ens enfrontem a la modificació de la relació laboral entre treballador i empresari. Entre el capital i la força de treball. La pèrdua de la lluita de classes perquè estarem massa ocupats per sobreviure en una lluita contra els nostres iguals. "La uberización de l'ocupació no és més que la pura i antiga sobreexplotació del capitalisme".
La uberizació de l'ocupació és aquí, i si creus que a tu no et passarà o que el teu sector és intocable, t'equivoques. Les xarxes socials en aquests dies de la vaga de taxis és una bona mostra d'aquesta confrontació dins de la mateixa classe obrera. Llegeixes missatges on es diu "privilegiats" a sectors que han defensat els seus drets. On es veu una barbaritat un sou de 2.000 euros mensuals,  perquè ens hem acostumat a la precarietat. On se segueix comprant el discurs que un conductor d'Uber o un repartidor de Glovo, de MRW; són emprenedors que tenen dret a participar en la lliure competència. El panorama és desolador i, mentre seguim actuant així, la uberizació  de l'economia no deixa d'avançar. Un avanç cada cop més normalitzat i difícil de revertir. Si no fas res per donar suport a aquesta lluita, estiguis d'acord o no amb les reivindicacions dels taxistes, la uberizació del treball et tocarà a tu algun dia, però llavors ja serà massa tard per adonar-te i canviar-lo.

Sense voler fer una teoria filosòfica del capitalisme, sí que crec que alguns conceptes s'ha haurien de revisar, doncs tal com va això un dia o altra s'acabarà. No podem aplicar les mateixes teories econòmiques des de el inici expansiu d'aquesta filosofia econòmica als dies d'avui.
No podem partir de la base, de què com el socialisme ha fracassat, l'únic que ens queda és el capitalisme entès tal com ho entenen en els moments actuals.
Pot ser que al principi d'aquest, les coses fossin així, però ara no, és clar que el lliure mercat, la competència i que tothom tingui dret a créixer, en principi és bo; però això serveix , sí tots sortim d'una mateixa línia més o menys igualitària, com va succeir als inicis del capitalisme, on la màxima expressió són els EE.UU. Per mantenir aquesta línea, està l’Estat, amb els impostos.
Al començament d'aquesta nació les coses érem així i es va aplicar des de fa més de 200 anys, tothom a córrer tots a crear, tots a créixer il·limitadament, però ara ja gent que ha adquirit molt, molt avantatge i n'hi ha que no han corregut tant i s'han quedat una mica enrere. Què passa doncs?; puix que els que van davant, molt al davant, ja no jugue al mateix joc ni en les mateixes regles, hi ha tant, tant avantatge que els altres no compten, el capital és tan gran que ofeguen a tothom i impedeixen que si algú que pot tirar endavant, aquest és devorat  per el capital,  no poc anar-hi en  contra . Hi ha molts Estats (per no dir tots) condicionats per les grans empreses. Metre a uns els ve just per cobrir les necessitats bàsiques, no solament de menjar, em refereixo a una classe mitjana normal, uns altres que emparats amb les regles del capitalisme brutal (lleis fetes a la seva mesura) creixen gràcies a aquest, d'una manera exponencial desvirtuant el sistema, en nom del lliure mercat, de la competència i altres grans eslògans del sistema.
Si no,  com es pot entendre que l'1% de la població dels EE.UU, recapti el 58% de la renda per càpita americana? Aquest és el sistema bo? Val la pena què el sistema es mantingui així? Creieu que aquestes dades érem igual, fa 50 o 100 anys?.  La classe mitjana tal com s'entenia a les dècades dels 50 i 60, del Segle passat, no existeixen, o sí que hi són, el percentatge respecte de la població, s'ha reduït moltíssim al món Occidental, de la resta no cal parlar-ne. S'ha demostrat que l'avarícia de l'ésser humà no té límit, per la qual cosa, el capitalisme "desbocat" tampoc. Què podem fer?, no ho sé, primer els representants dels ciutadans ja no són ningú davant d'aquests adinerats, millor dit són els seus servents. O la política torner a ser raonable i treballa per què haguí un veritable ventall d'oportunitats per ha tothom, posant fre a la voracitat dels súper milionaris, o ens enfonsàrem, i no solament el món occidental, sinó tot.
Hi ha d'haver un control polític de l'economia sense arribar al socialisme? Tampoc ho sé, però sí que sé que això no poc seguir així.