La BOIRA

 LA BOIRA

Ja...; ja la tenim aquí: La Boira; puntual, com tots els anys, la nostra companya ens ha vingut a visitar-nos.

La BOIRA, l'autèntica, la "pixadora", la del cor del "Segriànus", (nom pel qual els romans denominaven la confluència dels rius Nogueres i Segre);ens recorda més que qualsevol data del calendari, que un altre any ha passat,  i que encara hi som.

 Ella ens necessita i nosaltres a ella, com us ho diria, és un retrobament periòdic i encisador, que  com cada any, ve, igual que la Primavera o l'Estiu.
Què seríem la gent d'aquestes contrades sense ella?.  Doncs..., res, la Boira per a nosaltres representa com la pluja als caragols, i són... però la seva esplendor es nota quan plou, puix això, la Boira per a la gent del Segrià és el mateix, hi som però sense ella no seríem el que som ni com som.

La Boira és la nostra amiga, ens acompanya en el viatge, la que t'envolta,  t'aïlla,  t'absorbeix, et neutralitza els sorolls, fent un entorn insonor;  la que t'abraça amb la seva fredor, amb la seva humitat que et va calant als óssos, la que et presta un ambient únic, la que et fa sentir-te sol amb un mateix.
La Boira ens aporta aquell punt místic, del que en gaudim com si estesem sols en el món en un embolcall de pau i tranquil·litat.

 Ella ens parla a través de nosaltres mateixos.  Ella et fa recapacitar,  ens  dóna  un ambient idíl·lic; per fer un stop en el batibull quotidià.

 Ella ens ajuda a trobar-nos, ella ens fa aflorar els sentiments que no els valoren prou i passen  desapercebuts i ràpidament,  enmig del frenesí constant i diari del desgavell contemporani a què estem sotmesos.

Ella  ens  ve a dir-nos, amb la seva presència que estem sols al món, venim sols, estem sols, i marxem sols; som únics i irrepetibles.
La seva  presència, ens fa canviar d'una manera reflexiva i espontània  com conciliem i percebem el nostre entorn, veiem el ambient que ens envolta des de una altra perspectiva; ens despulla l'ànima, l'interior, l' "ego" i l’ intel·lecte,, anem més a poc a poc, els nostres raonaments són més curosos, més meditats i el més important són més sincers amb nosaltres mateixos.

La Boira és aquell fenomen meteorològic  que, de tant en tant ens visita per fer-nos més humils, més tendres, és un espai temporal a ralentí i de fet, els nostres pensaments flueixen d'una manera més lenta, com si, de cop tot anés a càmera lenta.

 És a les hores quan les accions i els detalls de les coses,  es veuen millor més nítids. La Boira, sí aquesta l'autèntica, la del cor del "Segriànus"; la que ens impregna físicament i mentalment i la que ens fa sentir-nos vius, aquella que quan aixequem la mirada i mirem on mirem sempre hi és..

 La Boira,  la nostra, la que nosaltres, els "moradors" de les contrades del "Barranc de l'Infern",( així érem conegudes les Terres de Ponent per  part de la gent forana)  necessitem com una part més de la nostra existència.
Amb ella van venir al món, convivint amb ella, i ens acompanya en  la nostra estada mundana, i quan no hi serem, també ens visitarà on descansin les nostres despulles.

Al Barranc, esperem que no sigui el de l'Infern..

Uns raonaments envers el "Procés".

Uns raonaments envers el "Procés".

Per què els nostres veïns de la Meseta, no entenen o no volem entendre, el "Procés"; des de la meva perspectiva: ...o no ho volem entendre o per què és fan el "tontuu"; què per desgràcia per a mi, és aquesta.
Doncs dic això, jo modestament els hi faré un senzill raonament, i d'una manera gràfica, quals ajudarà.
Només cal fixar-te per uns instants amb el mapa geogràfic de la "Vieja Piel de Toro", per adonar-se'n. 

Tot comença i acaba a la Capital del Reino, les carreteres radials, les vies de tren, tant les decimonòniques com les d'Alta Velocitat..... Què per cert va ser un català, què més que establert a la capital, va ser incrustat a les elits del comandament a Madrid, el què va canviar el nom de TGV (tren de gran velocitat), pel de, diguem-ne..... més patriòtic d'AVE (alta velocidad española), com no podia ser menys.
Tornant al tema, quan els nostres veïns, decideixen quelcom, o fan des de i exclusivament, amb els ulls del foro. Com els americans fan amb el mapa Mundi, al mig de tot i posen el Continent Americà. És històricament conegut que la cartografià, el centre de la representació gràfica és Europa, no per cap ostentació, sinó perquè es van fer abans del mal conegut descobriment d'Amèrica.
Doncs això, totes les capitals de la Meseta, estan connectades entre si, per Ave's, per Autovies (evidentment de franc) i per les antigues nacionals i vies de tren convencionals. Això no respon a cap criteri econòmic, puix que la rendibilitat de les esmentades infraestructures, llueix per la seva absència; com diu aquell....:" sí, pero las tenemos" . Olé con dos coj..."
Sí que us hi fitxeu, els Països Catalans, per sort i en contra del tarannà dels aparells de l'Estat, encara som el motor de l'economia Ibèrica; pro entre BCN i VLC, no hi ha cap Ave, hi ha tan sols una via de tren del S. XIX, una carreta Nacional amb traçat comarcal, de doble sentit i, això sí una autopista de peatge. Que dit de passada es va construir en la dècada dels 60/70 del Segle passat, en gran mesura per l'aportació de capital privat, provinent de les arques i estalvis de la gent dels Països Catalans i què no són gratuïtes (malgrat estar amortitzades), ni es preveu que ho siguin, almenys a curt/mig termini.
Tindríem moltes i moltes raons per fer evident el fet que no ens han deixat cap més sortida, però he volgut posar aquest exemple perquè, tan sols amb un cop d'ull i d'una manera gràfica amb el mapa de la Península...., o un és cec o es fa el "Tontuu"; per no adonar-se'n del motiu.
De fet, també els catalans, tenim la nostra part de culpa, ens hem dedicat a produir i prou, sense defensar els nostres interessos a l'Administració Central, i entre les raons que modestament i veig; .... podem destacar-ne unes quantes.
La primera, és que, mai ens han motivat el temes de l'Administració de l'Estat, és com una mena de vagància instal·lada en el nostre ADN i la segona, és que des de Madrid mai ens ho han posat fàcil.
És clar, que els Castellans, mai ho han fet públic, i de fet, sempre què se'ls hi qüestiona ens contesten que som tan espanyols com ells; però evidentment al seu subconscient (y en la intimidad), tenen molt clar on podem arribar dins de les estructures de l'Estat Espanyol (Castellà), i ser President del Govern és feina "harto difícil", salvo rares excepcions com Prim i Pi i Margall. Encara que un faci tots els vots de fidelitat envers la "Sagrada Unitat de la Patria", no et deixen de mirar-te amb recel.
Aquest fet, més, i la poca o nul·la capacitat d’integrar-nos-hi, ha donat com ha resultat, el mapa geogràfic que faig esment.
Tant és així; què els bascos, són per als habitants de la Meseta, els Castellans rics; com els parents, què se'ls té un respecte no per qui són.... Si no pel que tenen. I de fet, fins que a finals del S. XIX i principis del XX, en Sabino Arana, des de el catolicisme més militant, no va escalfar el "hecho vascuense"; els bascos tenien tots els avantatges per tutelar l'Administració d'Espanya (Castilla) sense mena de desconfiança. Tot el contrari què els catalans, que inclòs els de pedra picada i ferms convençuts de fer l'Espanya, el seu Estat, són mirats sempre, amb lupa, recel i amb el constant interrogant, sí la seva fidelitat és de fiar.
Us posaré dos exemples què ratifiquen les meves tesis. Una que no pas fa massa temps; i l'altra una mica més macabra què certifica les raons esmentades. Podria posar-ne més, però aquestes són pro explícits en vers els meus arguments i raonaments.
La primera, és quan.... En Felipe González, l'any 1983, va dir: ".... El problema del País Vasco, és de orden público, mientras que el verdadero problema és el hecho diferencial catalán".
L'altra, és un paisatge històric en plena Guerra Civil, que el sol fet de redactar-lo em posa els pèls de punta. Aquest va anar així:
Durant la Batalla de l'Ebre i quan l'Exèrcit Nacional va contraatacar les posicions que les Forces de la República que havíem conquerit en l'ofensiva del pas l'Ebre (28/7/38), va haver-hi un combat sagnant als voltants del poble de Vilalba dels Arcs (Terra Alta), en un bancal on hi havia una petita depressió i un front què, com a molt hi havia, (en l'actualitat encara existeix) de 500 m, però suficient perquè des d'una posició elevada dominada pels republicans poder defensar-se; llavors un comandament de l'Exèrcit de Franco va donar l'ordre d'atacar a les trinxeres republicanes, que òbviament estaven més elevades. Allò va ser una carnisseria. Tant és així, què un Oficial va qüestionar la fatídica ordre del seu cap. La contesta del Comandament envers al seu subordinat va ser: ".......no te preocupes Capitán, se matan entre catalanes, no hay mal que por bien no venga". El Capità es va quedar petrificat.
Sabeu qui eren els soldats que va posar el comandament a la referida massacra?... eren el del Tercio de Montserrat, catalans de la lleva del Biberó, enrolats a la "Causa Nacional".
Aquest Terç, format íntegrament per catalans, que la seva edat no passa, dels vint anys com a molt, va quedar esmicolat, dels 285 soldats van quedar 17.
I..... Acabo, si no ho entenen amb aquest fet i raonaments, jo els ajudaré. Tan sols tenen què canviar els noms, on posí catalans, castellans i a l'inrevés ...i, llavors que es tronin a fer la mateixa pregunta què em faig jo, perquè volem marxar?