HEM ARRIBAT AL PUNT DE LA DIVERGÈNCIA DEFINITIVA

HEM ARRIBAT AL PUNT DE LA DIVERGÈNCIA DEFINITIVA 

 


Sembla estrany que després de més de trenta anys de democràcia, les relacions entre les diverses comunitats de l'Estat, estan tan trencades com mai ho havien estat. El discurs agressiu, barat, inconscient, i gratuït per part del PP i algun sector del PSOE espanyol, han fet sense adornar-nos compte i han creat una atmosfera irrespirable envers Catalunya que no té punt de retorn.
Al principi de la Transició, els ulls en què ens miraven des de la Meseta, eren uns altres, jo no recordo sí, aquests eren amb franquesa o no, però sí que sé que aleshores des de Madrid es feia un esforç per entendre a Catalunya, és més, se'ns considerava, se'ns entenia o almenys això semblava i també se'ns tenia una mica d'enveja (sana o no) per les nostres qualitats com a societat.
Tot això era degut al fet que molta gent creia que la Dictadura ens havia estat molt bel·ligerant amb tot el que significava el fet diferencia'l català i com a mal menor entenien que se'ns havia d'escoltar d'una manera o altra, sabent que podien ajudar a la conquesta de la democràcia a la pell de brau des de la nostra òptica i del nostre seny, inclòs a vegades sobrevalorat.
En aquells moments ningú del "foro" hauria entès un discurs contra els catalans tal com es fa ara, que ha passat? Doncs des de el meu punt de vista aquella compressió primera, en part era per què ho consideraven inevitable, Catalunya era una potència econòmica dins l'estat, se'ns reconeixia la nostra capacitat de treball, la nostra serietat i es deixava de banda algun defecte, "por el bien común", gairebé s'admetia totes les nostres reivindicacions com a mal menor cap a una democràcia espanyola. D'aquest tarannà del centre o podien comprovar tota aquella gent de la meva generació que per uns o altres raons i motius teníem relació amb Madrid, molts de nosaltres i vàrem fer la mili i els comandaments (amb rares excepcions) així ho reconeixien; en una paraula se'ns tenia en compte.
Tot això ha canviat, d'una manera radical, primer pel 23-F que va ser un toc d'atenció i el punt inicial de la divergència del centre amb la perifèria, aquest fet va donar "alas" als que havien cedit a contracor a les pretensions catalanes, uns i veient en l'autonomia catalana una amenaça a la democràcia espanyola per part dels militars, uns altres la desintegració de l'Estat, ja que des del centre no ho entenen un estat descentralitzat i molt menys federal i la gent més normal per enveja als catalans, per aquesta última raó, el famós "café para todos". Després Loapas, Banca Catalana, etc., l'important desprestigia als catalans i negar-nos tot allò que molt poc temps abans ens reconeixien.
D'això en fa bandera el PP per quatre vots a la Meseta i gran part del PSOE, per por a perdre els vots més centralistes del seu electorat, de tal manera que tot allò que tenien de bo, ara és el contrari i el més fotut és que el poble ras i pla en fa "causas belis" contra nosaltres. No puc entendre com els dirigents dels partits centrals han estat tan irresponsables en aquesta qüestió fonamental per mantenir la cohesió de l'Estat, si més no en una relació equitativa amb un minin de nexe d'unió provocant s mutus i una divergència irreconciliable. Madrid, capital de l'Estat (per aquest motiu) ha crescut d'una forma exponencial des de la Transició, se sent forta  i recolzat per la resta de l'Espanya centralista; i els catalans sols, un altre cop. Torna a tenir validesa (que no l'ha perduda mai) la frase del President Companys, "a Catalunya només la defensaran els catalans".
Ha arribat el moment, seriós, compromès, valent, responsable i ferm de dir prou s' ha acabat ja n'hi ha prou; a partir d'ara només nosaltres decidirem el que creguem oportú, quan i com, i el més important amb, qui.

Josep Maria CASAMAJO i ESTEVE

Diplomat en Filosofia i Lletres

Llicenciat en Geografia i Història

 

O ARA, O MAI.

O ara,  o mai. 

Per moltes voltes què li dono al tema; per totes les preguntes, esquemes, plantejaments, replantejaments, del dret del revés, imaginant l'inimaginable, els pros i contres; tot i tot, em porta a la mateixa conclusió:
O ara o mai.
Per què?, perquè no tenim més solució, més què fer el què les societats d'avui (Segle XXI); plurals, diverses, obertes i sensates, han de fer; és a dir: fer el nostre camí. Tant si és l'un com altra, però arribat el moment de, o "caixa o faixa". No podem seguir un moment més amb aquest enfrontament.

Una nació no és allò què uns o altres personatges en un moment de la Història han decidit amb unes ratlles en uns mapes; on essent l'element més estable d'un territori, el sol físic; delimitat per unes divisions administratives imposades pels fets dels esdeveniments històrics que s'han configurat.
Doncs no, no és això companys, això no és així, això és un concepte encallat en la filosofia política de l'Edat Moderna, què per interessos de la classe dominant es van establir.

Per mi, una Nació, és una cosa (concepte) on un individuo vol formar-hi par. Una Nació és una identitat de la qual cadascú de nosaltres i vol ser-hi i on es pugui desenvolupar individualment i col·lectivament, per moltes raons, que no és tan sols pel fet d'haver-hi nascut, i on una població majoritària ocupa un espai físic.
Una Nació, la forma una societat que i viu, que sent una manera de ser, de fer, de pensar, de parlar i què s'expressa en una manera de fer les coses, d'enfocar-les i de resoldre-les.
Nosaltres els catalans, tenim una identitat pròpia, i veus per on som un cas únic en la Història de la humanitat, i malgrat que de tenir-ho tot encontre, encara i som.
La pregunta és: i per què hi som?, doncs perquè l'esperit de ser català no l'hem abandonat mai. Hi ha molts exemples què s'assemblen al cas català, però que al llarg del temps s'han anat diluint en altres cultures més fortes i veïnes, i han perdut la seva columna filosòfica què n'és la llengua i cultura pròpia, productes de la formació dels Estats Moderns, de la manera esmentada abans.

Però això s'acabà, ara o mai, essent aquests mai un temps indeterminat de cara al futur, sinó fent el que toca. I què toca? Dins, d'un món convuls per les noves migracions, les noves tecnologies, en un món globalitzat; sense fer barreres ni murs; ara hem d'afanyar, d'una manera clara i nítida el nostre país, què passa per ser nació-estat, tal qual i com els altres.
Els catalans farem allò que vulguem ser nosaltres, i sí aquesta voluntat de SER, és majoritària, ningú, ningú i per cap raó ens ho ha d'impedir.
Recordo que a finals dels 70 i principis dels 80, quan per la capital d'Espanya, la gent em preguntava:
"Però tu que eres catalán o español"; molt sovint per part de gent de tots els nivells, acadèmics, professionals o veïns. La meva resposta era (molt pensada per la meva part), la següent:
"...por la misma razón que tú te sientes español, por los mismos argumentos que me justificas tu manera de serlo, yo he llegado a la misma conclusión; és decir si tù eres español (cosa que respeto), yo primero soy catalán. Porque?. Pues porque esas mismas razones que tu te atribuyes. En conclusión, he nacido en Catalunya, hablo catalán, tengo una manera de ser diferente que no mejor, de pensar y de hacer las cosas. Recuerda que una lengua és una manera de interpretar el mundo.
Això els deixava bocabadats, sense arguments, sense rèplica. A les hores el deia (per argumentar els meus raonaments)
"Los habitantes de la Canárias, són españoles?, ¿por que? No contestàvem i era quan els raonava el perquè.
Los guanches, perdieron su idioma, su idiosincracia, por eso el único elemento de sentirse canários és el elemento geográfico, no tienen otro y esto no és suficiente, y eso que está muy bien definido. Pues los catalanes, que estamos en medio de Europa del Mare Nostrum, aún estamos en la voluntat de ser.
Aquests raonaments s'acabaven:
"España és de todos los españoles", i la meva contesta era: "Sí pero de unos más que de otros". Sí tan solo veis España desde los ojos de Castilla y
tratais al resto con uniformidat, sin dejar de ser como somos, el tiempo os aislará del resto".
Vet ací que ja hi som, és ara o mai, és ara què la visió de l'Estat Espanyol que tan sols ens veuen amb els ulls de Castellà, són ells els que s'han trobat el problema.
La carta del Senyor González, ens ha obert més els ulls (sí que es pot més) als catalans, als del SÍ, als indecisos, a tots nosaltres.
Per ells no pesem res. Ha estat la seva reflexió el que m'ha fet pensar que ara o mai, i suposo que per a molts de vosaltres. No entenc com una "bèstia" política del seu nivell, no recordes el que va dir als anys 80 : "El problema del País Vasco, és de órden público, el verdadero problema és el hecho diferencial catalán".
Ara sí; ara o mai, ja i som, tant els què volem ser catalans, com els catalans-espanyols ens trobem que hem de decidir, sense més dilacions.
Però i per acabar, tan sols una reflexió més. Que s'oblidin de ser catalans-espanyols, no existeix. Espanya des de Castellà no ho entenen o som com ells volem, o deixem de ser el que som..
Vosaltres teniu la paraula.

Josep Maria CASAMAJO i ESTEVE

I com a "despedida": LaFilosofia

I com a "despedida ": La Filosofia.

Al capdavant del Ministeri d'Educació, o a la cúpula d'aquest, no se'ls passa res  més, què eliminar la FILOSOFIA de l'ensenyament obligatori i al Batxillerat. Com un acte final de tantes i tantes reformes educatives, que gairebé en trenta i tants anys de democràcia, toquen a una per Govern.
Dic això; quasi no cal di res més. Però no me'n puc estar: " A veure senyors polítics i als càrrecs de l'Administració, com podem eliminar una de les matèries cabdal en l'educació de l'ésser humà? Vostès saben què és la FILOSOFIA? Per si de cas, no ho saben, jo els hi recordo; és l'estudi del pensament, del raonament de les ciències, el perquè de les coses, el fet de pensar, raonar-hi reflexionar l'entorn del món què, ens envolta.
Doncs, sí aquesta és la definició de la Filosofia, només; hi ha dues raons què puc entendre i al despropòsit perquè vostès, l'esborren de l'ESO i del Batxillerat: O no saben, el concepte o el saben i no volem; més què tenir una societat, atomitzada, neutra, innòcua i carren de tota autocrítica i critica envers el món que ens toca viure.
Podíem fer una tesi doctoral sobre la necessitat obligatòria, imperiosa i ineludible per part de la direcció dels poders polítics en quan a l'itinerari de l'accés a la cultura de la societat.
Com puc fer-los entendre que la FILOSOFIA, és a la ment humana, com els aliments a l'existència física del cos humà, o com l'aigua a la set.
La FILOSOFIA, per si no ho saben, és el "pal de paller", del pensament, el perquè de les coses, no de les coses què la ciència i la física ens han ensenyat a través de l'observació i de la demostració dels fets reals, tangibles, com l'existència de la gravetat; sinó que és d'interrogació permanent del pensament de l'ésser humà; qui som, perquè hi som, com hi som; on no podem raonar-les d'una manera demostrable físicament.
La FILOSOFIA, ratlla amb la Teologia, inclòs en alguns moments històrics s'han confós, i de vegades la religió, a aquesta; la volguda limitar.
No, no vull fer una teoria de la Filosofia, els meus coneixements són molt modestos i insuficients respecte de filosofar sobre aquesta; però, sí que conec el suficient per dir-los; què una societat sense coneixements filosòfics bàsics, no és una societat, és una quantitat numèrica inerta, mancada d'estímuls, d'ètica, de lògica i d'ideari polític.

Molt em temo que aquesta última raó, sigui la què vostès persegueixen, és a dir un nombre indeterminat d'individus incapaços de preguntar-se a si mateixos el perquè de les coses, de la seva existència; en conclusió, un ramat de persones sense autocrítica, dòcil, als poders fàctics, als interessos d'uns pocs, per fer i desfer el què més adient els convingui per les seves i inesgotables i egoistes raons materials, amb set de poder.
No senyors, ja n'hi ha prou, la FILOSOFIA no es toca.
Jo no vull ni veuré, ni viuré en una societat atrofiada, inepte, on tan sols els béns materials fan l'home infeliç i esclau dels altres; més al contrari, el model educatiu ha de potenciar la FILOSOFIA, el pensament crític, i la Història dels grans filòsofs, Sòcrates, Plató, Sant Agustí, Kant, Engels, Schopenhauer, Mark, Gramsci......
Què pensaven de l'existència del món, que van viure, com el veien, com l'interpretàvem, com intentaven donar resposta a les preguntes què es feien, com ells van transmetre les seves observacions i pensaments filosòfics.
Per a mi, això és l'autèntica evolució del Homo Sapiens Sapiens, del ésser humà (també la tecnològica); però, aquesta si no va acompanyada d'un pensament crític, no serveis més per a tenir, una "estada" física sobre la nostra existència més suportable, còmoda en termes tan sols de benestar físic, però l'autèntica felicitat, és quan un mateix reflexiona, pensa, raona, filosofa sobre el seu i el món, amb el seu entorn; això se'n diu FILOSOFAR.
Filosofar, és el verdader coneixement, la teoria del Coneixement; contemplar i interpretar el teu, el nostre entorn, el tema de ser i el del valor de les coses.
En definitiva, la FILOSOFIA és preguntar-se permanentment per l'existència i sí la vida té alguna finalitat sense entrar en la metafísica, i no menys.
Ho tenen clar senyors grans funcionaris de l'Estat......