Petit-Gran País

Petit-Gran País

Encara que ho sospitava tot això (i tinc el meu motiu), no em puc creure on hem arribat; no em faig càrrec, no sóc conscient de la ferocitat de l'Estat, contra tot el que significa el procés, i..., ja que han de lluitar contra el mateix, "de paso"; ho amplifiquen per rebaixar a la mínima expressió el fet diferencial català i així arribarem a l'ideal del Conde Duque de Olivares, de Felip V, i tants i tants governants de L'Estat, des d'aleshores fins avui.

És més, en el fons és el mateix però en la manera i forma, no , els dirigents actuals (judicials), són extremadament més incisius, desproporcionats, venjatius, que els seus avantpassats, excepte en una cosa, (esperem) en l'ús de la força , però filosòficament responen amb molta més nota.

Tant és així, que no recorden les intruccions d'un Secretari de Justicia de la Corona de Castilla, José Rodrigo Villalpando (aragonés per cert); quan deie: "....y más cuando el genio de los catalanes és tenaz , altivo y amante de las cosa de su país y por eso parece conbeniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".

Clar, això va durar poc com no podia ser d'una altra manera, i van de recorrer a la imposició de la força legal, per prohibir-ho, del tot. Tant València com Les Illes, vam provar el mateix xarop.
Veien les cadenes estatals, i les seves tertúlies un ja es fa la idea de com va la cosa; ens tracten com a uns nens petits, d'una manera paternalista, tot queixant-se dels Governs anteriors de no haver, "atado más a los catalanes", com que nos ens mereixem ser com som. Inaudit.

I a part vaig veure com pintaven el nostre horitzó econòmic, apocalíptic és poc (cal recordar que el Govern del PP, fa tot i més per enfonsar la nostra economia), es pensen que per nosaltres els cales és l'únic importat, que ho és, però tot te un límit, i ara i almenys per mi; tot i ser molt necessària l'economia, el primer és la dignitat de Nació.
Per fer entenedora la meva postura envers la qüestió anterior, permeteu-me fer-vos un relat històric que va ocórrer en l'Andalusia de principis del S.XX, i ho faré en castellà, llengua que estimo, respecto i forma part de la meva formació acadèmica, això va anar així:

En un pueblo andalús en medio del mundo rural, y donde los jornaleros agrícolas formaban la inmensa mayoria de la población, como cada dia (aquel, domingo) se "exponian" en la plaza mayor de la localidad en busca de la fortuna, que está no era más que el Cacique local, les permitiera trabajar de Sol a Sol, por un miserable jornal es su hacienda, para poder llevar el sustento (minímo) a sus hogares. Pero aquel dia era domingo y se celebraban elecciones a Cortes, el candidato conservador y el empleador, eran la misma persona de la que dependia el 95% de la economia local.
Éste, acudio como de costumbre a la cita diaria, pero con otras intenciones, que eran dar el "meeting", de las bondades de su proyecto político, para el bienestar de sus conciudadanos y por ello les demandaba su colaboración con su estimado voto a su candidatura.

A llavors els Diputats no se elegien per circumscripcions Provincials, sinó per partit judicials, lo que permetia tenir més influencia als candidats sobre el univers dels votants.

Y para desmostrar las bondades de su persona y proyecto, a cada uno de los jornaleros-votantes , les iba a abonar el jornal del dia pero sin tener que acudir a la labranza diari; eso si, a cambio de su estimado voto. Uno por uno fue entregandoles su "extra", tan caritativa; hasta que al llegar a un lugareño, éste le devolvio la peonada, perplejo el tal caritativo candidato, pregunto:
.- Oiga, ¿como osa despreciar mi tan suculento donativo?
- Al que respondio, el apenado jornalero:
.- Oiga, yo mando en mi hambre y en mi miseria.
Huelga decir, la dignidad del hombre ante tal desfachatez, llevada a cabo por el Cacique local.

Doncs això, els catalans hem de fer com aquest senyor, que estava disposat a passar penúries per poder mantenir la seva dignitat encara que els seus sofriments per mantenir-la eren més que evidents, i no sols renunciava al sou d'aquell dia, sinó que a més sabia que tindria conseqüències posteriors molt pitjors.
Per poder aspirar a la nostra llibertat, un col·lectiu humà com el nostre, els catalans, hem de fer el mateix i a més sense remordiments de consciència, hem d'estar orgullosos de les nostres virtuts com a societat i millorar els nostres defectes.

Fa tres anys, vaig fer un article mostrant-me l'orgullós que en sentia de ser català, pel comportament que van tenir la societat catalana respecte de la Marató de TV3, ... i si em permeteu, voldria recuperar algun dels raonaments que allí exposa per tal de reforçar la nostra columna vertebral com a poble (el famós pal de paller).
Som gent amb defectes, (prou que ho sabem), pro som gent que si bé amb una relació curta, diguem-ne, propera; som molt reservats, aquesta és directament proporcional quan es tracta de comportar-nos com una societat en conjunt, el mot... "Som-hi, resumeix el que vull dir. Tenim unes virtuts, innegables com a cos cultural i humà, i ho hem de dir, no tenim per què amagar-ho. Som com som i això és el que compte.
Ahir a la vespra, van donar una prova més del nostre tarannà, com a societat vertebrada, i unida entorn d'un idioma, a una cultura als nostres representants i les nostres institucions; és una manera d'entendre la vida i de viure-la en aquest món. Com deia en filòsof:"....l' idioma és molt més que una expressió fonètica, és la manera com s'interpreta el món".

Si som capaços d'aglutinar totes les nostres forces en direcció a un objectiu concret, tard o d'hora l'èxit està garantit i l'assolírem sense cap mena de dubtes: Però per això hem de ser conscients de les nostres mancances, i allò de dir que... On hi ha quatre catalans discutim sis, s'ha d'acabar. Ara el moment és delicat, molt,  el més difícil després de la Guerra Civil, i no podem frustrar-nos i frustra a les noves generacions. Els nostres pares i iaios van passar moltes penúries, i nosaltres també d'hem de passar, però amb seny, i fer de la necessitat virtut.

Ja sóc sabedor de les pors que ens empresonen, però tot teu un preu i nosaltres l'hem d'assumir, orgullosos de fer-ho, i fer-ho amb la mà estesa a tothom, amb civisme i no defallir encara que el camí fa pujada i és sinuós.

El temps que ens toca viure, és molt complex, però teniu en compte, la gran sort que tenim que pel sol fet de somiar amb la llibertat a punt d'assolir, és meravellós, encara que no ens en sortim, serem una generació de catalans que ho hem intentat. Penseu, les passades generacions, no vam poder gaudir d'aquesta possibilitat, ni la podíem somiar.

Sou conscients dels moments que vivim?.
I sempre, sempre, fer-nos aquesta reflexió:... Que he de fer jo per al meu petit-gran país i no que ha de fer Catalunya per mi.
Això; com sabreu, no és meu, és de John Fitzgerald Kennedy