I.....,
ara què?
L'Espanya actual,
des de el punt de vista polític, emocional i
econòmic (salvant les distàncies) no és més que una calcomania de l'Espanya de finals del S.XIX.; però... a
diferència de llavors, avui, no hi cap intel·lectual espanyol;
i quan dic cap, vull dir...molt pocs ; que facin autocrítica de les formes de governar
l'administració estatal i els seus plantejaments tan econòmics, polítics, com territorials.
Aquests,
criteris no són més que la repetició dels de llavors, quan Espanya va ser
decapitada de l'esfera mundial, com a Estat Imperialista sense cap mena de
mirament, És clar la seva supèrbia "hidalgesca" no
els hi permetia. Evidentment el context mundial, no és el mateix, però les
similituds envers el problema i són, i les respostes a aquests, són
similars per no dir idèntics, excepte que aquests estan absents de tota crítica
i molt menys d'autocrítica. I no em refereixo solsamènt al problema català.
L'oligarquia castellano-española incrustada (com guipares als gossos ) a les estructures del poder de l'Estat, des de la fundació del mateix com un Estat modern, estan comportant-se , o millor dit, estan repetint els mateixos errors que vam acabar amb el Desastre del 98.
El
relat, oficial d'aquesta "casta",
és idèntic. Venen (com aleshores) "la grandeza" de
la "Unidad de la Patria,";
"el destino en lo Universal", en el filosòfic i en les bonances de riquesa en què estem instal·lats els moradores de la Vieja Piel de Toro. En una paraula ens venen
un estatus econòmic inexistent, almenys per la gran, gran majoria de la població.
Ni Espanya és rica, ni transparent, ni ha evolucionat al ritme i rigor de les democràcies occidentals, als menys les seves classes dirigents, i ara tampoc la seva intel·lectualitat, que no deixa de ser pertorbador de la gent coherent.
Ni Espanya és rica, ni transparent, ni ha evolucionat al ritme i rigor de les democràcies occidentals, als menys les seves classes dirigents, i ara tampoc la seva intel·lectualitat, que no deixa de ser pertorbador de la gent coherent.
A
finals del S.XIX; els
dirigents al capdavant del poder de l'Estat, és vanagloriàvem de l'Imperi Espanyol;
deien, ser una potència militar i econòmica, amb una profusió cultural
hegemònica, tot referint-se al Quixot,
sense saber que Miguel de Cervantes va parodiar la societat de l'època, tal
qual.
Presumien
de les possessions d'ultramar, i altres gestes militars; de les seves
actituds benvolents envers als pobres pobles conquerits; no obstant els hi
feien la vida quimèrica, els explotàvem d'una forma despietada, els obligàvem a
abandonar les seves arrels... i imposàvem la seva idiosincràsia, tot sigui de pas, en nom de la religió catòlica.
Fins i tot, deixar-los en la misèria, i al mateix temps, tenien a la ciutadania
d'Espanya, embadocada amb els ideals imperialistes.
Quant en realitat, tot això era el contrari. Espanya era un país arruïnat, rural, analfabet, i submís a les consignes del poder cacic
Quant en realitat, tot això era el contrari. Espanya era un país arruïnat, rural, analfabet, i submís a les consignes del poder cacic
Les
classes populars, com podien i en "aras del Imperio",
pagàvem amb la seva misèria. Una espècie de penitència en favor de la
pompositat d'Espanya. Tot s'hi val, per la "madre patria".
Us sona?
A
la vegada, a la Villa y Corte,
s'omplia de vividors al paraigua de
l'Estat, ignorant no sols la realitat, sinó que a més; amb el seu silenci esperàvem
la bondat dels governants, allò de què "hay de lo mio".
Una
espècie d’amnèsia col·lectiva, per què Yo espero darrere la cua dels benefactors com a
beneficiari del meu comportament dúctil.
Doncs
bé, després d'un Segle, encara "estamos en ello" ; és a dir seguim igual o pitjor, però
aleshores, vàrem sorgir una penya de intel•lectuals; els coneguts per "generación del 98" , ( Azorín,
Unamuno, Ganivet, Machado, Ramiro de Maeztu..etc) que vam criticar
el modus operandi dels seus polítics coetanis, criticant l'estat de les coses i les formes de manejar
la societat.
Avui,
no hi ha ningú, avui no n'hi ha cap d'aquells homes compromesos amb la seva
societat, amb els seus conciutadans, amb les seves idees progressistes, que
tinguem els valors de fer una crítica constructiva envers la col·lectivitat a
la qual pertanyem.
Digueu-me
no hi ha una orientació filosòfica i intel·lectual postransició.....; és
trist però així ho veig. Bé, hi ha algú ( Cotarelo, Vestringe, Martín Pallín, Peréz Royo); i algun periodista, però
són tant pocs que em fa por l'absència d'altres.
Tot
això és irracional per mi; no entenc ni puc entendre, la petulància de per què Jo
sóc l'Estat, sóc la Llei (l'Imperi), tinc la raó, estem en possessió de la
veritat absoluta i res més.
De
veritat, no són conscients que d'Història es repeteixi? .
Voleu explicar-me?. Com sou capaços de creure-us que la via, d'imposició, de la repressió, l'engany, el relat quixotesc, el d'interpretar les Lleis, les regles, amb l'ambigüitat que aquestes permeten, sempre, sempre "arrimando el ascua a su sardina".
De veritat, és això el que penseu?
Doncs, si és així, tard o d'hora la realitat es farà present, i tots inclosos vosaltres i nosaltres, en pagarem les conseqüències, però vosaltres més, més per què ja no us quedarà res per destrossar, sinó és a vosaltres mateixos, i els vostres "palmeros".
Voleu explicar-me?. Com sou capaços de creure-us que la via, d'imposició, de la repressió, l'engany, el relat quixotesc, el d'interpretar les Lleis, les regles, amb l'ambigüitat que aquestes permeten, sempre, sempre "arrimando el ascua a su sardina".
De veritat, és això el que penseu?
Doncs, si és així, tard o d'hora la realitat es farà present, i tots inclosos vosaltres i nosaltres, en pagarem les conseqüències, però vosaltres més, més per què ja no us quedarà res per destrossar, sinó és a vosaltres mateixos, i els vostres "palmeros".
La
Regeneració que predicàvem els vostres intel·lectuals del
98,... (per cert pocs catalans), està plenament en vigor i és més necessària
que mai, però ni llavors ni ara feu res per escoltar-la, com si fóssiu
immaculats; clar ho entenc, les prebendes costen compartir-les, invoqueu la Hidalgia castellana, "para uso y disfrute del entramado",
del qual no en sabeu sortir, per incapacitat manifesta i interessos evidents.
Ara
com llavors, feu de "vuestra capa un zayo",
sense (o no ho sé) ser conscients, que el món és un altre, un món
on ningú és ningú, on la centralitat no és en un punt, on la gent té criteri, on l'Estat no té autoritat per imposar els sentiments
de pertinença, on tothom és lliure de formar part de la col·lectivitat que se sent integrada i representada, i sobretot respectada; el que on voler ser és més important que ser.
L'Espanya a la qual vull ser-hi, no hi és, perquè, em
nega com sóc, ni millor ni pitjor, tan sols vull expressar-me tal com em sento,
sense perjudicis a ningú, ni d'aquí ni d'allà. Tant costa d'entendre?.
Per acabar i en contra de l'opinió d'Otto Von Bismark, crec i em sap greu: "Espanya, al final es destruirà a si mateixa".
Per acabar i en contra de l'opinió d'Otto Von Bismark, crec i em sap greu: "Espanya, al final es destruirà a si mateixa".
Josep M. CASAMAJO i ESTEVE
Llicenciat en Geografia i Història
Professor del Dpt. D’Ensenyament
