Orgullòs del meu petit-gran país

Orgullós del meu petit- gran país.

Permeteu-me, sentir-me orgullós del nostre conjunt de país, de la nostra societat, el fet de treballar envers un acte de justícia, pels que ho passem malament o tenen problemes de salut. Perquè, tard o d'hora, tots però, tots, ens hem trobat o ens trobarem amb les mateixes circumstàncies. El nostre petit país en extensió, però immens en qualitat humana, no és comparable al nostre entorn.'

El fet del diumenge, no és més que, la demostració real i copsadora de la realitat, de la nostra societat civil, catalana. Només nosaltres i tan sols nosaltres, ens hem donat, una lliçó del tarannà, d'una societat moderna i avançada, solidària i activament fèrtil en com hem de ser per millorar el conjunt de l'espècia humana. Això, és la xarxa social que hem creat, i dit l'anterior, tots, tots hem de ser conscients, que per aquest sol fet, són diferents. No millor que ningú , però diferents.

L'ésser humà, des d'abans d'assolir la posició, bípeda, en l'escala de l'evolució humana, ja es relacionava amb els seus "semejantes", és una de les atribucions que forma part del nostre ADN, com espècie animal que som.
Primer, va ser en l'entorn més immediat, descendents i ascendents, és a dir l'entorn més íntim familiar, després es va anar eixampla'm a la tribu...i així fins a arribar a la forma més complexa de l'organització, l'Estat. Que dit, de pas, moltes vegades no es correspon amb l'àmbit geogràfic i/o les seves fronteres administratives, per diferents motius, que ara no analitzarem.

Bé; "acontecimentos", com el del diumenge (La Marató) o els de la recollida de recapte d'aliments, i el miler de conciutadans anònims que desinteressadament van treballar per ha minvà les dificultats dels seus coetanis, donen el "pols" i la verdadera mesura la columna social del petit-gran país nostra. I això hem d'estar orgullosos i dir-ho. Perquè és la realitat.

Som gent amb defectes (prou que ho sabem), pro som gent que si bé amb una relació curta, diguem-ne, propera; som molt reservats, aquesta és directament proporcional quan es tracta de comportar-nos com una societat en conjunt, el mot... "Som-hi resumeix el que vull dir, tenim unes virtuts, innegables com a cos cultural i humà, i un hem de dir, no tenim per què amagar-ho. Som com som i això és el que compte.
Diumenge, van donar una prova més del nostre tarannà, com a societat vertebrada, i unida entorn d'un idioma, a una cultura i a una manera d'entendre la vida i de viure la vida d'aquest món. Com deia en filòsof:"....l' idioma és molt més que una expressió fonètica, és la manera com s'interpreta el món".

No és que volguí exagerar o fer una "declaració" de superioritat, envers els altres, no; tot al contrari, com he dit abans tenim molts defectes...pro, sí no fos català, si fos austríac; per exemple, sentiria pels catalans una certa enveja sana.
Doncs, això, em demano, us demano, sentir-nos orgullosos de la nostra societat i fer que aquest petit-gran país sigui reconegut i envejat des del seu comportament com a poble, ho reclamo perquè ens ho mereixem. Això sí, tenim com a norma tots els catalans, la mà estesa a tothom que la volguí agafar i sempre, sempre, fer-nos aquesta reflexió:... Que he de fer jo per al meu petit-gran país i no que ha de fer Catalunya per mi.
Això; com sabreu, no és meu, és de John Fitzgerald Kennedy

I com a "despedida "; la Filosofia.

I com a "despedida "; la Filosofia.

Al capdavant del Ministeri d'Educació, o a la cúpula d'aquest, no se'ls passa res  més, què eliminar la FILOSOFIA de l'ensenyament obligatori i al Batxillerat. Com un acte final de tantes i tantes reformes educatives, que gairebé en trenta i tants anys de democràcia, toquen a una per Govern.
Dic això; quasi no cal di res més. Però no me'n puc estar: " A veure senyors polítics i als càrrecs de l'Administració, com podem eliminar una de les matèries cabdal en l'educació de l'ésser humà?

Vostès saben què és la FILOSOFIA? . Per si de cas, no ho saben, jo els hi recordo; és l'estudi del pensament, del raonament de les ciències, el perquè de les coses, el fet de pensar, raonar-hi reflexionar l'entorn del món què, ens envolta.
Doncs, sí aquesta és la definició de la Filosofia, només; hi ha dues raons què puc entendre i al despropòsit perquè vostès, l'esborren de l'ESO i del Batxillerat: O no saben, el concepte o el saben i no volem; més què tenir una societat, atomitzada, neutra, innòcua i carren de tota autocrítica i critica envers el món que ens toca viure.
Podíem fer una tesi doctoral sobre la necessitat obligatòria, imperiosa i ineludible per part de la direcció dels poders polítics en quan a l'itinerari de l'accés a la cultura de la societat.
Com puc fer-los entendre que la FILOSOFIA, és a la ment humana, com els aliments a l'existència física del cos humà, o com l'aigua a la set.
La FILOSOFIA, per si no ho saben, és el "pal de paller", del pensament, el perquè de les coses, no de les coses què la ciència i la física ens han ensenyat a través de l'observació i de la demostració dels fets reals, tangibles, com l'existència de la gravetat; sinó que és d'interrogació permanent del pensament de l'ésser humà; qui som, perquè hi som, com hi som; on no podem raonar-les d'una manera demostrable físicament.
La FILOSOFIA, ratlla amb la Teologia, inclòs en alguns moments històrics s'han confós, i de vegades la religió, a aquesta; la volguda limitar.
No, no vull fer una teoria de la Filosofia, els meus coneixements són molt modestos i insuficients respecte de filosofar sobre aquesta; però, sí que conec el suficient per dir-los; què una societat sense coneixements filosòfics bàsics, no és una societat, és una quantitat numèrica inerta, mancada d'estímuls, d'ètica, de lògica i d'ideari polític.

Molt em temo que aquesta última raó, sigui la què vostès persegueixen, és a dir un nombre indeterminat d'individus incapaços de preguntar-se a si mateixos el perquè de les coses, de la seva existència; en conclusió, un ramat de persones sense autocrítica, dòcil, als poders fàctics, als interessos d'uns pocs, per fer i desfer el què més adient els convingui per les seves i inesgotables i egoistes raons materials, amb set de poder.
No senyors, ja n'hi ha prou, la FILOSOFIA no es toca.
Jo no vull ni veuré, ni viuré en una societat atrofiada, inepte, on tan sols els béns materials fan l'home infeliç i esclau dels altres; més al contrari, el model educatiu ha de potenciar la FILOSOFIA, el pensament crític, i la Història dels grans filòsofs, Sòcrates, Plató, Sant Agustí, Kant, Engels, Schopenhauer, Mark, Gramsci......
Què pensaven de l'existència del món, que van viure, com el veien, com l'interpretàvem, com intentaven donar resposta a les preguntes què es feien, com ells van transmetre les seves observacions i pensaments filosòfics.
Per a mi, això és l'autèntica evolució del Homo Sapiens Sapiens, del ésser humà (també la tecnològica); però, aquesta si no va acompanyada d'un pensament crític, no serveis més per a tenir, una "estada" física sobre la nostra existència més suportable, còmoda en termes tan sols de benestar físic, però l'autèntica felicitat, és quan un mateix reflexiona, pensa, raona, filosofa sobre el seu i el món, amb el seu entorn; això se'n diu FILOSOFAR.
Filosofar, és el verdader coneixement, la teoria del Coneixement; contemplar i interpretar el teu, el nostre entorn, el tema de ser i el del valor de les coses.
En definitiva, la FILOSOFIA és preguntar-se permanentment per l'existència i sí la vida té alguna finalitat sense entrar en la metafísica, i no menys.
Ho tenen clar senyors grans funcionaris de l'Estat......

Josep Maria CASAMAJO i ESTEVE
Llicenciat en Geografia i Història
Diplomat en Filosofia i Lletres

La BOIRA

 LA BOIRA

Ja...; ja la tenim aquí: La Boira; puntual, com tots els anys, la nostra companya ens ha vingut a visitar-nos.

La BOIRA, l'autèntica, la "pixadora", la del cor del "Segriànus", (nom pel qual els romans denominaven la confluència dels rius Nogueres i Segre);ens recorda més que qualsevol data del calendari, que un altre any ha passat,  i que encara hi som.

 Ella ens necessita i nosaltres a ella, com us ho diria, és un retrobament periòdic i encisador, que  com cada any, ve, igual que la Primavera o l'Estiu.
Què seríem la gent d'aquestes contrades sense ella?.  Doncs..., res, la Boira per a nosaltres representa com la pluja als caragols, i són... però la seva esplendor es nota quan plou, puix això, la Boira per a la gent del Segrià és el mateix, hi som però sense ella no seríem el que som ni com som.

La Boira és la nostra amiga, ens acompanya en el viatge, la que t'envolta,  t'aïlla,  t'absorbeix, et neutralitza els sorolls, fent un entorn insonor;  la que t'abraça amb la seva fredor, amb la seva humitat que et va calant als óssos, la que et presta un ambient únic, la que et fa sentir-te sol amb un mateix.
La Boira ens aporta aquell punt místic, del que en gaudim com si estesem sols en el món en un embolcall de pau i tranquil·litat.

 Ella ens parla a través de nosaltres mateixos.  Ella et fa recapacitar,  ens  dóna  un ambient idíl·lic; per fer un stop en el batibull quotidià.

 Ella ens ajuda a trobar-nos, ella ens fa aflorar els sentiments que no els valoren prou i passen  desapercebuts i ràpidament,  enmig del frenesí constant i diari del desgavell contemporani a què estem sotmesos.

Ella  ens  ve a dir-nos, amb la seva presència que estem sols al món, venim sols, estem sols, i marxem sols; som únics i irrepetibles.
La seva  presència, ens fa canviar d'una manera reflexiva i espontània  com conciliem i percebem el nostre entorn, veiem el ambient que ens envolta des de una altra perspectiva; ens despulla l'ànima, l'interior, l' "ego" i l’ intel·lecte,, anem més a poc a poc, els nostres raonaments són més curosos, més meditats i el més important són més sincers amb nosaltres mateixos.

La Boira és aquell fenomen meteorològic  que, de tant en tant ens visita per fer-nos més humils, més tendres, és un espai temporal a ralentí i de fet, els nostres pensaments flueixen d'una manera més lenta, com si, de cop tot anés a càmera lenta.

 És a les hores quan les accions i els detalls de les coses,  es veuen millor més nítids. La Boira, sí aquesta l'autèntica, la del cor del "Segriànus"; la que ens impregna físicament i mentalment i la que ens fa sentir-nos vius, aquella que quan aixequem la mirada i mirem on mirem sempre hi és..

 La Boira,  la nostra, la que nosaltres, els "moradors" de les contrades del "Barranc de l'Infern",( així érem conegudes les Terres de Ponent per  part de la gent forana)  necessitem com una part més de la nostra existència.
Amb ella van venir al món, convivint amb ella, i ens acompanya en  la nostra estada mundana, i quan no hi serem, també ens visitarà on descansin les nostres despulles.

Al Barranc, esperem que no sigui el de l'Infern..

Uns raonaments envers el "Procés".

Uns raonaments envers el "Procés".

Per què els nostres veïns de la Meseta, no entenen o no volem entendre, el "Procés"; des de la meva perspectiva: ...o no ho volem entendre o per què és fan el "tontuu"; què per desgràcia per a mi, és aquesta.
Doncs dic això, jo modestament els hi faré un senzill raonament, i d'una manera gràfica, quals ajudarà.
Només cal fixar-te per uns instants amb el mapa geogràfic de la "Vieja Piel de Toro", per adonar-se'n. 

Tot comença i acaba a la Capital del Reino, les carreteres radials, les vies de tren, tant les decimonòniques com les d'Alta Velocitat..... Què per cert va ser un català, què més que establert a la capital, va ser incrustat a les elits del comandament a Madrid, el què va canviar el nom de TGV (tren de gran velocitat), pel de, diguem-ne..... més patriòtic d'AVE (alta velocidad española), com no podia ser menys.
Tornant al tema, quan els nostres veïns, decideixen quelcom, o fan des de i exclusivament, amb els ulls del foro. Com els americans fan amb el mapa Mundi, al mig de tot i posen el Continent Americà. És històricament conegut que la cartografià, el centre de la representació gràfica és Europa, no per cap ostentació, sinó perquè es van fer abans del mal conegut descobriment d'Amèrica.
Doncs això, totes les capitals de la Meseta, estan connectades entre si, per Ave's, per Autovies (evidentment de franc) i per les antigues nacionals i vies de tren convencionals. Això no respon a cap criteri econòmic, puix que la rendibilitat de les esmentades infraestructures, llueix per la seva absència; com diu aquell....:" sí, pero las tenemos" . Olé con dos coj..."
Sí que us hi fitxeu, els Països Catalans, per sort i en contra del tarannà dels aparells de l'Estat, encara som el motor de l'economia Ibèrica; pro entre BCN i VLC, no hi ha cap Ave, hi ha tan sols una via de tren del S. XIX, una carreta Nacional amb traçat comarcal, de doble sentit i, això sí una autopista de peatge. Que dit de passada es va construir en la dècada dels 60/70 del Segle passat, en gran mesura per l'aportació de capital privat, provinent de les arques i estalvis de la gent dels Països Catalans i què no són gratuïtes (malgrat estar amortitzades), ni es preveu que ho siguin, almenys a curt/mig termini.
Tindríem moltes i moltes raons per fer evident el fet que no ens han deixat cap més sortida, però he volgut posar aquest exemple perquè, tan sols amb un cop d'ull i d'una manera gràfica amb el mapa de la Península...., o un és cec o es fa el "Tontuu"; per no adonar-se'n del motiu.
De fet, també els catalans, tenim la nostra part de culpa, ens hem dedicat a produir i prou, sense defensar els nostres interessos a l'Administració Central, i entre les raons que modestament i veig; .... podem destacar-ne unes quantes.
La primera, és que, mai ens han motivat el temes de l'Administració de l'Estat, és com una mena de vagància instal·lada en el nostre ADN i la segona, és que des de Madrid mai ens ho han posat fàcil.
És clar, que els Castellans, mai ho han fet públic, i de fet, sempre què se'ls hi qüestiona ens contesten que som tan espanyols com ells; però evidentment al seu subconscient (y en la intimidad), tenen molt clar on podem arribar dins de les estructures de l'Estat Espanyol (Castellà), i ser President del Govern és feina "harto difícil", salvo rares excepcions com Prim i Pi i Margall. Encara que un faci tots els vots de fidelitat envers la "Sagrada Unitat de la Patria", no et deixen de mirar-te amb recel.
Aquest fet, més, i la poca o nul·la capacitat d’integrar-nos-hi, ha donat com ha resultat, el mapa geogràfic que faig esment.
Tant és així; què els bascos, són per als habitants de la Meseta, els Castellans rics; com els parents, què se'ls té un respecte no per qui són.... Si no pel que tenen. I de fet, fins que a finals del S. XIX i principis del XX, en Sabino Arana, des de el catolicisme més militant, no va escalfar el "hecho vascuense"; els bascos tenien tots els avantatges per tutelar l'Administració d'Espanya (Castilla) sense mena de desconfiança. Tot el contrari què els catalans, que inclòs els de pedra picada i ferms convençuts de fer l'Espanya, el seu Estat, són mirats sempre, amb lupa, recel i amb el constant interrogant, sí la seva fidelitat és de fiar.
Us posaré dos exemples què ratifiquen les meves tesis. Una que no pas fa massa temps; i l'altra una mica més macabra què certifica les raons esmentades. Podria posar-ne més, però aquestes són pro explícits en vers els meus arguments i raonaments.
La primera, és quan.... En Felipe González, l'any 1983, va dir: ".... El problema del País Vasco, és de orden público, mientras que el verdadero problema és el hecho diferencial catalán".
L'altra, és un paisatge històric en plena Guerra Civil, que el sol fet de redactar-lo em posa els pèls de punta. Aquest va anar així:
Durant la Batalla de l'Ebre i quan l'Exèrcit Nacional va contraatacar les posicions que les Forces de la República que havíem conquerit en l'ofensiva del pas l'Ebre (28/7/38), va haver-hi un combat sagnant als voltants del poble de Vilalba dels Arcs (Terra Alta), en un bancal on hi havia una petita depressió i un front què, com a molt hi havia, (en l'actualitat encara existeix) de 500 m, però suficient perquè des d'una posició elevada dominada pels republicans poder defensar-se; llavors un comandament de l'Exèrcit de Franco va donar l'ordre d'atacar a les trinxeres republicanes, que òbviament estaven més elevades. Allò va ser una carnisseria. Tant és així, què un Oficial va qüestionar la fatídica ordre del seu cap. La contesta del Comandament envers al seu subordinat va ser: ".......no te preocupes Capitán, se matan entre catalanes, no hay mal que por bien no venga". El Capità es va quedar petrificat.
Sabeu qui eren els soldats que va posar el comandament a la referida massacra?... eren el del Tercio de Montserrat, catalans de la lleva del Biberó, enrolats a la "Causa Nacional".
Aquest Terç, format íntegrament per catalans, que la seva edat no passa, dels vint anys com a molt, va quedar esmicolat, dels 285 soldats van quedar 17.
I..... Acabo, si no ho entenen amb aquest fet i raonaments, jo els ajudaré. Tan sols tenen què canviar els noms, on posí catalans, castellans i a l'inrevés ...i, llavors que es tronin a fer la mateixa pregunta què em faig jo, perquè volem marxar?

HEM ARRIBAT AL PUNT DE LA DIVERGÈNCIA DEFINITIVA

HEM ARRIBAT AL PUNT DE LA DIVERGÈNCIA DEFINITIVA 

 


Sembla estrany que després de més de trenta anys de democràcia, les relacions entre les diverses comunitats de l'Estat, estan tan trencades com mai ho havien estat. El discurs agressiu, barat, inconscient, i gratuït per part del PP i algun sector del PSOE espanyol, han fet sense adornar-nos compte i han creat una atmosfera irrespirable envers Catalunya que no té punt de retorn.
Al principi de la Transició, els ulls en què ens miraven des de la Meseta, eren uns altres, jo no recordo sí, aquests eren amb franquesa o no, però sí que sé que aleshores des de Madrid es feia un esforç per entendre a Catalunya, és més, se'ns considerava, se'ns entenia o almenys això semblava i també se'ns tenia una mica d'enveja (sana o no) per les nostres qualitats com a societat.
Tot això era degut al fet que molta gent creia que la Dictadura ens havia estat molt bel·ligerant amb tot el que significava el fet diferencia'l català i com a mal menor entenien que se'ns havia d'escoltar d'una manera o altra, sabent que podien ajudar a la conquesta de la democràcia a la pell de brau des de la nostra òptica i del nostre seny, inclòs a vegades sobrevalorat.
En aquells moments ningú del "foro" hauria entès un discurs contra els catalans tal com es fa ara, que ha passat? Doncs des de el meu punt de vista aquella compressió primera, en part era per què ho consideraven inevitable, Catalunya era una potència econòmica dins l'estat, se'ns reconeixia la nostra capacitat de treball, la nostra serietat i es deixava de banda algun defecte, "por el bien común", gairebé s'admetia totes les nostres reivindicacions com a mal menor cap a una democràcia espanyola. D'aquest tarannà del centre o podien comprovar tota aquella gent de la meva generació que per uns o altres raons i motius teníem relació amb Madrid, molts de nosaltres i vàrem fer la mili i els comandaments (amb rares excepcions) així ho reconeixien; en una paraula se'ns tenia en compte.
Tot això ha canviat, d'una manera radical, primer pel 23-F que va ser un toc d'atenció i el punt inicial de la divergència del centre amb la perifèria, aquest fet va donar "alas" als que havien cedit a contracor a les pretensions catalanes, uns i veient en l'autonomia catalana una amenaça a la democràcia espanyola per part dels militars, uns altres la desintegració de l'Estat, ja que des del centre no ho entenen un estat descentralitzat i molt menys federal i la gent més normal per enveja als catalans, per aquesta última raó, el famós "café para todos". Després Loapas, Banca Catalana, etc., l'important desprestigia als catalans i negar-nos tot allò que molt poc temps abans ens reconeixien.
D'això en fa bandera el PP per quatre vots a la Meseta i gran part del PSOE, per por a perdre els vots més centralistes del seu electorat, de tal manera que tot allò que tenien de bo, ara és el contrari i el més fotut és que el poble ras i pla en fa "causas belis" contra nosaltres. No puc entendre com els dirigents dels partits centrals han estat tan irresponsables en aquesta qüestió fonamental per mantenir la cohesió de l'Estat, si més no en una relació equitativa amb un minin de nexe d'unió provocant s mutus i una divergència irreconciliable. Madrid, capital de l'Estat (per aquest motiu) ha crescut d'una forma exponencial des de la Transició, se sent forta  i recolzat per la resta de l'Espanya centralista; i els catalans sols, un altre cop. Torna a tenir validesa (que no l'ha perduda mai) la frase del President Companys, "a Catalunya només la defensaran els catalans".
Ha arribat el moment, seriós, compromès, valent, responsable i ferm de dir prou s' ha acabat ja n'hi ha prou; a partir d'ara només nosaltres decidirem el que creguem oportú, quan i com, i el més important amb, qui.

Josep Maria CASAMAJO i ESTEVE

Diplomat en Filosofia i Lletres

Llicenciat en Geografia i Història

 

O ARA, O MAI.

O ara,  o mai. 

Per moltes voltes què li dono al tema; per totes les preguntes, esquemes, plantejaments, replantejaments, del dret del revés, imaginant l'inimaginable, els pros i contres; tot i tot, em porta a la mateixa conclusió:
O ara o mai.
Per què?, perquè no tenim més solució, més què fer el què les societats d'avui (Segle XXI); plurals, diverses, obertes i sensates, han de fer; és a dir: fer el nostre camí. Tant si és l'un com altra, però arribat el moment de, o "caixa o faixa". No podem seguir un moment més amb aquest enfrontament.

Una nació no és allò què uns o altres personatges en un moment de la Història han decidit amb unes ratlles en uns mapes; on essent l'element més estable d'un territori, el sol físic; delimitat per unes divisions administratives imposades pels fets dels esdeveniments històrics que s'han configurat.
Doncs no, no és això companys, això no és així, això és un concepte encallat en la filosofia política de l'Edat Moderna, què per interessos de la classe dominant es van establir.

Per mi, una Nació, és una cosa (concepte) on un individuo vol formar-hi par. Una Nació és una identitat de la qual cadascú de nosaltres i vol ser-hi i on es pugui desenvolupar individualment i col·lectivament, per moltes raons, que no és tan sols pel fet d'haver-hi nascut, i on una població majoritària ocupa un espai físic.
Una Nació, la forma una societat que i viu, que sent una manera de ser, de fer, de pensar, de parlar i què s'expressa en una manera de fer les coses, d'enfocar-les i de resoldre-les.
Nosaltres els catalans, tenim una identitat pròpia, i veus per on som un cas únic en la Història de la humanitat, i malgrat que de tenir-ho tot encontre, encara i som.
La pregunta és: i per què hi som?, doncs perquè l'esperit de ser català no l'hem abandonat mai. Hi ha molts exemples què s'assemblen al cas català, però que al llarg del temps s'han anat diluint en altres cultures més fortes i veïnes, i han perdut la seva columna filosòfica què n'és la llengua i cultura pròpia, productes de la formació dels Estats Moderns, de la manera esmentada abans.

Però això s'acabà, ara o mai, essent aquests mai un temps indeterminat de cara al futur, sinó fent el que toca. I què toca? Dins, d'un món convuls per les noves migracions, les noves tecnologies, en un món globalitzat; sense fer barreres ni murs; ara hem d'afanyar, d'una manera clara i nítida el nostre país, què passa per ser nació-estat, tal qual i com els altres.
Els catalans farem allò que vulguem ser nosaltres, i sí aquesta voluntat de SER, és majoritària, ningú, ningú i per cap raó ens ho ha d'impedir.
Recordo que a finals dels 70 i principis dels 80, quan per la capital d'Espanya, la gent em preguntava:
"Però tu que eres catalán o español"; molt sovint per part de gent de tots els nivells, acadèmics, professionals o veïns. La meva resposta era (molt pensada per la meva part), la següent:
"...por la misma razón que tú te sientes español, por los mismos argumentos que me justificas tu manera de serlo, yo he llegado a la misma conclusión; és decir si tù eres español (cosa que respeto), yo primero soy catalán. Porque?. Pues porque esas mismas razones que tu te atribuyes. En conclusión, he nacido en Catalunya, hablo catalán, tengo una manera de ser diferente que no mejor, de pensar y de hacer las cosas. Recuerda que una lengua és una manera de interpretar el mundo.
Això els deixava bocabadats, sense arguments, sense rèplica. A les hores el deia (per argumentar els meus raonaments)
"Los habitantes de la Canárias, són españoles?, ¿por que? No contestàvem i era quan els raonava el perquè.
Los guanches, perdieron su idioma, su idiosincracia, por eso el único elemento de sentirse canários és el elemento geográfico, no tienen otro y esto no és suficiente, y eso que está muy bien definido. Pues los catalanes, que estamos en medio de Europa del Mare Nostrum, aún estamos en la voluntat de ser.
Aquests raonaments s'acabaven:
"España és de todos los españoles", i la meva contesta era: "Sí pero de unos más que de otros". Sí tan solo veis España desde los ojos de Castilla y
tratais al resto con uniformidat, sin dejar de ser como somos, el tiempo os aislará del resto".
Vet ací que ja hi som, és ara o mai, és ara què la visió de l'Estat Espanyol que tan sols ens veuen amb els ulls de Castellà, són ells els que s'han trobat el problema.
La carta del Senyor González, ens ha obert més els ulls (sí que es pot més) als catalans, als del SÍ, als indecisos, a tots nosaltres.
Per ells no pesem res. Ha estat la seva reflexió el que m'ha fet pensar que ara o mai, i suposo que per a molts de vosaltres. No entenc com una "bèstia" política del seu nivell, no recordes el que va dir als anys 80 : "El problema del País Vasco, és de órden público, el verdadero problema és el hecho diferencial catalán".
Ara sí; ara o mai, ja i som, tant els què volem ser catalans, com els catalans-espanyols ens trobem que hem de decidir, sense més dilacions.
Però i per acabar, tan sols una reflexió més. Que s'oblidin de ser catalans-espanyols, no existeix. Espanya des de Castellà no ho entenen o som com ells volem, o deixem de ser el que som..
Vosaltres teniu la paraula.

Josep Maria CASAMAJO i ESTEVE

I com a "despedida": LaFilosofia

I com a "despedida ": La Filosofia.

Al capdavant del Ministeri d'Educació, o a la cúpula d'aquest, no se'ls passa res  més, què eliminar la FILOSOFIA de l'ensenyament obligatori i al Batxillerat. Com un acte final de tantes i tantes reformes educatives, que gairebé en trenta i tants anys de democràcia, toquen a una per Govern.
Dic això; quasi no cal di res més. Però no me'n puc estar: " A veure senyors polítics i als càrrecs de l'Administració, com podem eliminar una de les matèries cabdal en l'educació de l'ésser humà? Vostès saben què és la FILOSOFIA? Per si de cas, no ho saben, jo els hi recordo; és l'estudi del pensament, del raonament de les ciències, el perquè de les coses, el fet de pensar, raonar-hi reflexionar l'entorn del món què, ens envolta.
Doncs, sí aquesta és la definició de la Filosofia, només; hi ha dues raons què puc entendre i al despropòsit perquè vostès, l'esborren de l'ESO i del Batxillerat: O no saben, el concepte o el saben i no volem; més què tenir una societat, atomitzada, neutra, innòcua i carren de tota autocrítica i critica envers el món que ens toca viure.
Podíem fer una tesi doctoral sobre la necessitat obligatòria, imperiosa i ineludible per part de la direcció dels poders polítics en quan a l'itinerari de l'accés a la cultura de la societat.
Com puc fer-los entendre que la FILOSOFIA, és a la ment humana, com els aliments a l'existència física del cos humà, o com l'aigua a la set.
La FILOSOFIA, per si no ho saben, és el "pal de paller", del pensament, el perquè de les coses, no de les coses què la ciència i la física ens han ensenyat a través de l'observació i de la demostració dels fets reals, tangibles, com l'existència de la gravetat; sinó que és d'interrogació permanent del pensament de l'ésser humà; qui som, perquè hi som, com hi som; on no podem raonar-les d'una manera demostrable físicament.
La FILOSOFIA, ratlla amb la Teologia, inclòs en alguns moments històrics s'han confós, i de vegades la religió, a aquesta; la volguda limitar.
No, no vull fer una teoria de la Filosofia, els meus coneixements són molt modestos i insuficients respecte de filosofar sobre aquesta; però, sí que conec el suficient per dir-los; què una societat sense coneixements filosòfics bàsics, no és una societat, és una quantitat numèrica inerta, mancada d'estímuls, d'ètica, de lògica i d'ideari polític.

Molt em temo que aquesta última raó, sigui la què vostès persegueixen, és a dir un nombre indeterminat d'individus incapaços de preguntar-se a si mateixos el perquè de les coses, de la seva existència; en conclusió, un ramat de persones sense autocrítica, dòcil, als poders fàctics, als interessos d'uns pocs, per fer i desfer el què més adient els convingui per les seves i inesgotables i egoistes raons materials, amb set de poder.
No senyors, ja n'hi ha prou, la FILOSOFIA no es toca.
Jo no vull ni veuré, ni viuré en una societat atrofiada, inepte, on tan sols els béns materials fan l'home infeliç i esclau dels altres; més al contrari, el model educatiu ha de potenciar la FILOSOFIA, el pensament crític, i la Història dels grans filòsofs, Sòcrates, Plató, Sant Agustí, Kant, Engels, Schopenhauer, Mark, Gramsci......
Què pensaven de l'existència del món, que van viure, com el veien, com l'interpretàvem, com intentaven donar resposta a les preguntes què es feien, com ells van transmetre les seves observacions i pensaments filosòfics.
Per a mi, això és l'autèntica evolució del Homo Sapiens Sapiens, del ésser humà (també la tecnològica); però, aquesta si no va acompanyada d'un pensament crític, no serveis més per a tenir, una "estada" física sobre la nostra existència més suportable, còmoda en termes tan sols de benestar físic, però l'autèntica felicitat, és quan un mateix reflexiona, pensa, raona, filosofa sobre el seu i el món, amb el seu entorn; això se'n diu FILOSOFAR.
Filosofar, és el verdader coneixement, la teoria del Coneixement; contemplar i interpretar el teu, el nostre entorn, el tema de ser i el del valor de les coses.
En definitiva, la FILOSOFIA és preguntar-se permanentment per l'existència i sí la vida té alguna finalitat sense entrar en la metafísica, i no menys.
Ho tenen clar senyors grans funcionaris de l'Estat......

Les dues Espanyes....

El famós quadre de Goya, "Duelo a garrotazos" per desgràcia, és actualment més vigent que mai. La reconciliació de les dues Espanyes esdevé gairebé impossible d'ençà que el sistema de partits existeix a l'Estat. Tan sols en moments puntuals han estat d'acord.... i, solament quan la seva pròpia existència ha estat en perill. Durant la regència de Maria de las Mercedes a finals dels vuit-cents, amb l'adveniment de la II República i als inicis de la Transició. Aquesta tutelada dels poder fàctics de l'Estat: membres del règim, franquistes, militars, i poder econòmic (concentrar en unes poques famílies), ha estat possible gràcies al fet que certs descendents de la classe dominant franquista , els havia possessionat a la cúpula directiva de les organitzacions tan d'esquerres i no cal dir de dretes al capdavant. El cas del Sr. Bono és el més clar de tots, i molts altres què en deixo. El problema català és l'únic que'ls uneix, és l'únic punt on sempre estan d'acord i a la vegada l'únic que'ls permet guanyar eleccions o bé d'un costat o de l'altra. Com més es mostren contra els catalans i Catalunya, més rendibilitat electoral en treuen; o sabent i no tenen cap escrúpol a l'hora de dir i fer bajanades contra tot el que significa el "hecho diferencial catalán". És trist, però és així; per tant, d'una vegada els hi hem de fer entendre que el famós encaix de Catalunya a Espanya, és impossible, no pas pels catalans no hem volgut, si no per què no volem entendre un Estat, què per fer-lo fort i unit no es pot discriminar a ningú; ni per llengua, ni cultura ni per la seva manera de ser. Ni millor ni pitjor, tan sols diferent. Proves del que acabo de dir, ni hi ha, i polítics catalans de tots els indrets del pensament ideològic també, des del més "light" de tots el General Prim, què per fer-se respectar va bombardejar Barcelona; passant per Maragall, Cambó, recentment Pujol i el últim el President Maragall amb el seu Estatut; que dic de passada se'l van polí a cop de ribot i d'un Tribunal Constitucional en precari i jubilat. Fins i tot, quan hem estat en el moment més proper a la ruptura, l'any 1931 amb la proclamació de la República Catalana per part del President Macià (militar professional), ho va fer dins de la Federació de Repúbliques Espanyoles, aquest per pressions de Madrid i de certs polítics catalans, inclòs el President Companys, i en contra del seu parer, va cedir amb una autonomia molt "descafeïnada" amb la recuperació de la vella Generalitat. Dic de passada el comportament del President Companys els primers anys de la República, va ser molt ambigua, no tenint una línia nítida, envers el tema, era molt més pactista que rupturista. Això li va ser criticat pels seus propis companys, fins que el 6 d'Octubre del 34, el "Cop d'Estat" que protagonitza, va ser tan contundent com poc meditat. Aquesta línia política molt discutible els primers anys republicans, va ser tot el contrari als anys de la Guerra Civil, En Companys madur (políticament), es va comportar com un estadista. De tots és conegut la seva implicació envers mantenir l'ordre dins de Catalunya, arriscant la seva pròpia vida per salvar a milers de catalans dels afusellaments dels Comitès Antifeixistes. Després el seu assassinat per part del General Franco el va fer immortal al pensament col·lectiu dels catalans. El "problema catalán", no existiria sí des de la formació de l'Estat Espanyol, una vegada acabada la Guerra de Successió, els vencedors, en comptes de tractar-nos com a Terra Conquerida, tarannà de Castellà per part de les seves elits governats (terratinents i militars), ens haguéssim tractat d'incorporar a l'Estat com uns integrants més del mateix. Hem tingut què ser nosaltres, coneixedors de la derrota militar, desposseïts de tots els nostres drets i perseguits constantment per la nostra idiosincràsia fins als nostres dies, els que hem estat amb la mà estesa per mirar de fer-los entendre. Com podíem compartir un Estat comú i un destí conjunt, fent propostes des de tots els indrets. Però ells no volem o no sabem pactar, tan sols ens han utilitzat quan ho han considerat oportú pels seus interessos. La resposta hi ha estat sempre la mateixa: en moments delicats com la II República o la Transició, han pactat a "regañadients", però de primer moment, no han complit res, (Loapa's, rellegir el text estatutari, invasió de competències i/o Tribunal Constitucional). I el més flagrant, la poca una nul·la inversió recollida als pressupostos de l'Estat. I encara més l'execució d'aquests, (als últims 25 anys no arriba al 40% del pressupostat) Tant és així, aquests desoris, que articles del nostre estatut, declarats inconstitucionals, a altres texts estatutaris, copiats literalment (Andalusia, València..etc) estan en vigor, per dir-ho en català planer; no té ni cap, ni peus; tot això. I clar, així no és va enlloc, tard o d'hora havia d'esclatar.
Mireu sí que ho tenen clar, que com més atacs fan al fet català, més rendibilitat electoral en treuen, com el cas de la guerra bruta contra el procés. Algú es pensava que al PP li costaria algun vot l'afer d'en Fernández Díaz amb el Fiscal Antifrau? Tot el contrari, aquests comportaments a Espanya es premia. Després de 300 anys de buscar l'encaix de Catalunya a l'Estat, s'ha demostrat què això ha estat per no res, una pèrdua de temps i un esgotament de la societat catalana i de la seva capacitat constructiva. Tot l'esforç de polítics d'aquí i intel·lectuals catalans per tal fer-nos entendre i ser escoltats, ha estat envà. Però la meva perplexitat és quan no trobo a ningú a l'altra banda; no ja cap polític si no algun intel·lectual que faci unes reflexions serioses (rares excepcions) envers el problema català.
Les dues Espanyes molt clarament reflectides, elecció darrera elecció (veieu mapa resultats electorals), als territoris de parla exclusivament castellana, és sempre el mateix o dreta-imperialista, o esquerra-centralista: Aquesta és l'oferta política de l'Estat a la perifèria. Quan una de les dues opcions polítiques fa una petita concessió als catalans, és castigada a les urnes, no tenen una visió conjunta a oferir-nos per tal d'encaixar a Espanya, més al contrari, sí; en tenen una, que comparteixen, és la de centralitzar l'Estat; i molt em temo que aquest comportament ens aboca a unes noves eleccions.
Conclusió: ara, ja sabem els catalans què no podem fer cap més proposta per articular un Estat conjunt, d'una manera funcional i de respecte, entre les diferents cultures què formen Espanya. Ara la majoria de nosaltres volem decidir el nostre futur i les nostres relacions amb els altres, estem carregats de raons i els fets històrics ens avalen. Per això, ara hem de fer la nostra, o la d'independència o renunciar-hi, essent conscients que sí ens queden serem menys què qualsevol autonomia hispànica; desapareixerem culturalment i com a conseqüència com a nació.
Dit això, encara jo crec modestament i innocentment què, les "dues espanyes" tenen una última oportunitat de fer-nos una proposta seriosa, honesta, franca; això sí, amb voluntat de complir-la a "rajatabla", sí és que els catalans volem ser-hi; per tal de salvar allò que fa 300 anys va començar amb una conquesta militar. Però l'antagonisme de les dues forces majoritàries (amb diferència a l'Estat) què es professen i el fet d'utilitzar la qüestió catalana per accedir al poder, és tan gran, què gairebé és impossible. Les actituds hostils envers Catalunya els és tan rendible què, que ho dubto i fins i tot ja alguna formació actual, el seu únic motiu d'existir i per això s'ha creat és combatre el "hecho diferencial catalán". Però aquest camí se'ls ha acabat, per què es quedaran sense enemic; llavors les dues Espanyes s'hauran enterrat i ja tindran la tan anhelada "España una (única) y libre".
.....i modestament; crec què és el millor per tots.

La Portella, 30 d’Agost del 2016