CAPITALISME 3.0

El Capitalisme 3.0

He llegit un article de Yago Álvarez a la revista el Salto, arran de la vaga dels taxistes, força interessant que no fas més que confirmar les meves tesis sobre el Capitalisme, i que reprodueixo en part. Crec que il·lustra d'una manera real els meus raonaments (fets fa un quants anys) que esmento al final de l'escrit.

Si alguna cosa ha aconseguit, el capitalisme ha estat l'atomització de l'ocupació. La descomposició de les forces sindicals mitjançant el desmantellament de l'estructura dels treballs i dels llocs on es realitzen.  Això,  no és una cosa que s'hagi inventat o hagi arrencat amb les noves tecnologies en l'última dècada. No és una cosa atribuïble a cap aplicació de mòbil o a cap visionari fundador de startups per si sol. És una cosa que ve de molt lluny i que fa dècades està en marxa. La proliferació de restaurants de fast food que s'abasteixen d'una plantilla d'estudiants que creuen que serà la seva "feina mentre es treuen la carrera"; la subcontractació i deslocalització de la producció fabril a països on no es respecten els drets laborals i sindicals; el parany de l'emprenedoria com a nova forma d'explotació laboral. Com explica el sociòleg Jordi Moruno, en el seu llibre No tinc temps (Akal, 2018), el que va fer el neoliberalisme "va ser desfilar el teixit social, el poble armat, el contrapoder social, crear un desert social intervingut únicament per les relacions de consum, per la subjectivitat de l'empresa i per patrons de conducta basats en la competitivitat".
Aquesta dispersió dels empleats i desaparició dels llocs físics de producció on la plantilla tenia el temps de conèixer-se i unir-se, a les fàbriques.  És l'estratègia d'un neoliberalisme que, des de els  temps de Thatcher i Reagan,  quan es van adonar que l'única manera que tenia d'avançar en el seu pla era acabar amb la força sindicalista atomitzant cada vegada més l'ocupació. Separant cada vegada més als i les treballadores. Trencant o transformant la relació laboral empleat/empresari. Inventant noves formes d'explotació laboral.  I l'última volta de rosca, encara que tampoc sigui res de nou, provocar la confrontació interna de la classe obrera. Aconseguir que anomenem "privilegiats" als sectors que simplement han aconseguit mantenir més drets que d’altres. Que no s'han doblegat a la precarització. Que tenen una major força de negociació en tenir la possibilitat de paralitzar una ciutat sencera.
El que està passant amb la vaga dels taxis no és més que una conseqüència de la lluita contra l'atomització i precarització de l'ocupació
La vaga dels taxis contra Uber i Cabify no és més que una conseqüència d'aquesta lluita. Aquestes empreses turbocapitalistas -per favor us demano que deixeu de dir economia col·laborativa-,  han atomitzat més l'ocupació. Han separat als seus treballadors amb l'excusa que són (falsos) autònoms. Han descompost la relació d'empleat amb la seva empresa. Han precaritzat fins a l'inimaginable la feina de taxista. Han bloquejat, de moment, la possibilitat que aquests conductors, molts d'ells desesperats després d'estar diversos anys en situació d'atur, es puguin autoorganitzar per demanar una millora laboral, perquè a la mínima queixa o fallada en el teu treball et "desconnecten", que és com es diu ara a l'acomiadament en aquest tipus d'empreses. La transformació és tal que han aconseguit modificar fins i tot el concepte "acomiadament".
I no, no és només en els taxis. No és únicament en el sector de repartidors de menjar o paqueteria. No és ni tan sols un mal d'aquells llocs de treball que es regeixen per una aplicació de telèfon. Aquesta uberizació de l'ocupació s'està estenent cada vegada més. L'atomització de l'ocupació, encarnada en la figura del fals autònom que competeix ferotgement amb els seus "companys" per obtenir un encàrrec o un "bolo" , cada vegada més precari, ha arribat a les fàbriques càrnies d'arreu de l'Estat, als pilots de companyies aèries, a l'ensenyament i a cada vegada més professions on l'empresari és capaç d'abaratir una mica a força de precaritzar una feina i provocar la lluita aferrissada per aquests bolos.
La uberizació de l'ocupació és aquí, i si creus que a tu no et passarà o que el teu sector és intocable, t'equivoques. Al que ens enfrontem no és a unes plataformes online que gràcies a la lliure competència han flexibilitzat el mercat laboral dels sectors privilegiats. Ens enfrontem a la modificació de la relació laboral entre treballador i empresari. Entre el capital i la força de treball. La pèrdua de la lluita de classes perquè estarem massa ocupats per sobreviure en una lluita contra els nostres iguals. "La uberización de l'ocupació no és més que la pura i antiga sobreexplotació del capitalisme".
La uberizació de l'ocupació és aquí, i si creus que a tu no et passarà o que el teu sector és intocable, t'equivoques. Les xarxes socials en aquests dies de la vaga de taxis és una bona mostra d'aquesta confrontació dins de la mateixa classe obrera. Llegeixes missatges on es diu "privilegiats" a sectors que han defensat els seus drets. On es veu una barbaritat un sou de 2.000 euros mensuals,  perquè ens hem acostumat a la precarietat. On se segueix comprant el discurs que un conductor d'Uber o un repartidor de Glovo, de MRW; són emprenedors que tenen dret a participar en la lliure competència. El panorama és desolador i, mentre seguim actuant així, la uberizació  de l'economia no deixa d'avançar. Un avanç cada cop més normalitzat i difícil de revertir. Si no fas res per donar suport a aquesta lluita, estiguis d'acord o no amb les reivindicacions dels taxistes, la uberizació del treball et tocarà a tu algun dia, però llavors ja serà massa tard per adonar-te i canviar-lo.

Sense voler fer una teoria filosòfica del capitalisme, sí que crec que alguns conceptes s'ha haurien de revisar, doncs tal com va això un dia o altra s'acabarà. No podem aplicar les mateixes teories econòmiques des de el inici expansiu d'aquesta filosofia econòmica als dies d'avui.
No podem partir de la base, de què com el socialisme ha fracassat, l'únic que ens queda és el capitalisme entès tal com ho entenen en els moments actuals.
Pot ser que al principi d'aquest, les coses fossin així, però ara no, és clar que el lliure mercat, la competència i que tothom tingui dret a créixer, en principi és bo; però això serveix , sí tots sortim d'una mateixa línia més o menys igualitària, com va succeir als inicis del capitalisme, on la màxima expressió són els EE.UU. Per mantenir aquesta línea, està l’Estat, amb els impostos.
Al començament d'aquesta nació les coses érem així i es va aplicar des de fa més de 200 anys, tothom a córrer tots a crear, tots a créixer il·limitadament, però ara ja gent que ha adquirit molt, molt avantatge i n'hi ha que no han corregut tant i s'han quedat una mica enrere. Què passa doncs?; puix que els que van davant, molt al davant, ja no jugue al mateix joc ni en les mateixes regles, hi ha tant, tant avantatge que els altres no compten, el capital és tan gran que ofeguen a tothom i impedeixen que si algú que pot tirar endavant, aquest és devorat  per el capital,  no poc anar-hi en  contra . Hi ha molts Estats (per no dir tots) condicionats per les grans empreses. Metre a uns els ve just per cobrir les necessitats bàsiques, no solament de menjar, em refereixo a una classe mitjana normal, uns altres que emparats amb les regles del capitalisme brutal (lleis fetes a la seva mesura) creixen gràcies a aquest, d'una manera exponencial desvirtuant el sistema, en nom del lliure mercat, de la competència i altres grans eslògans del sistema.
Si no,  com es pot entendre que l'1% de la població dels EE.UU, recapti el 58% de la renda per càpita americana? Aquest és el sistema bo? Val la pena què el sistema es mantingui així? Creieu que aquestes dades érem igual, fa 50 o 100 anys?.  La classe mitjana tal com s'entenia a les dècades dels 50 i 60, del Segle passat, no existeixen, o sí que hi són, el percentatge respecte de la població, s'ha reduït moltíssim al món Occidental, de la resta no cal parlar-ne. S'ha demostrat que l'avarícia de l'ésser humà no té límit, per la qual cosa, el capitalisme "desbocat" tampoc. Què podem fer?, no ho sé, primer els representants dels ciutadans ja no són ningú davant d'aquests adinerats, millor dit són els seus servents. O la política torner a ser raonable i treballa per què haguí un veritable ventall d'oportunitats per ha tothom, posant fre a la voracitat dels súper milionaris, o ens enfonsàrem, i no solament el món occidental, sinó tot.
Hi ha d'haver un control polític de l'economia sense arribar al socialisme? Tampoc ho sé, però sí que sé que això no poc seguir així.

Estat vell, per a nous temps?

Estat vell, per a nous temps?

Espanya ha arribat tard a tot arreu, cap intent de reforma ha estat profunda ni en el seu moment històric ni molt menys d'acord amb el nivell evolutiu dels països del seu entorn. Ha estat absenta i d'esquema a tota reforma estructural de les societats coetànies.Amb tot el que està succeint a l'Estat espanyol els darrers anys i molt més els darrers últims mesos, he arribat a la conclusió que l'Estat, tal com està concebut ha exhaurit tota possibilitat de mantenir la seva existència tal qual; no hi ha alternativa.
Els temps canviem, les societats també, d'aquí i d'allà i a tot arreu; però l’actitud granítica  de les estructures de l'Estat i el rebuig a tot pas cap a la llibertat dels seus ciutadans,  que ha practicat des de sempre, és de tal magnitud, que no val qualsevol reforma per gran que sigui, és que aquesta esdevé pretèrita i obsoleta. O, es reforma des de la base amb tots els actors i seriosament o morirà com a tal.
L'endogàmia que han practicat els poders de l'Estat, és tan feixuga; que per si mateixa la fa utòpica la regeneració. La "cascada" dels cognoms de famílies de generació en generació al capdavant del poder, des del seu naixement al S. XVIII; és per esgarrifar.
Com tota endogàmia, al final degenera, i això és el que passa a la "casta" poderosa del país. La falta de sang nova provoca l'apatia de l'administració i en conseqüència la cronificació dels mals endèmics de la nació de nacions.
No es va fer la Revolució per reorganitzar l'Antic Règim, ni la Revolució Industrial, ni cap millora que suposes un avenç cap al progressisme. Ni tal sols la Desamortització de Mendizábal va significar la distribució dels béns de l'Església entre l'estructura social, més al contrari, van quedar en mans de l'Oligarquia (noblesa, militars, bisbes) i dels grans burgesos que a la fi, també formaven part de les classes poderoses de l'Estat , tots ells familiars en primer grau, excepte en pocs casos, i sobretot a les regions més septentrionals  d’Espanya.
L'Espanya oficial, segura de si mateixa, amb un domini absolut del poder, s'ha negat a qualsevol intent de modernitat, és més, ha respost amb virulència a tot intent de la societat per reformar les estructures democràtiques a fi i afectat d'assegurar-se la seva continuïtat en els privilegis de "use y disfrute" que l'estatus permet.
L'estirat les interpretacions de la Llei, sempre a favor dels integrants del poder, sabedors de la seva impunitat, està avui més vigent que mai.
Tota reforma, ha estat dirigida, fiscalitzada i instrumenta per aquests "grandes de España", per mantenir les seves prebendes.
Fins avui, tota aquests estratagemes dels dirigents els hi ha funcionat; però l'evolució de la societat en els darrers anys, basada amb l'avenç tecnològic (fonamentalment) ha estat de tal magnitud que el full de ruta preestablert per aquesta casta per mantenir-se per damunt del bé i el mal, toca a la seva fi. Les comunicacions, les xarxes socials, el coneixem de les notícies,  en temps real,  els ha superat, són incapaços d'adaptar-se als nous reptes,  almenys, no a la velocitat que requereixen els nous temps.
La Monarquia, reencarnada a si mateixa al llarg de la Història fins als nostres dies, fem les mínimes concessions, o bé adaptant-se de forma (que no de fet) a una Democràcia formal, però no real, no és més que la punta de l'Iceberg i el nexe d'unió entre els "Grandes de España".
A la mort del Dictador, la continuïtat d'aquesta casta regnant, s'havia de replantejar, i ho van fer d'un mode formal, que no real. Diguem-n’hi d'una mode per poder ser assumida en la societat del S: XX, això no va ser més que un "lífting"; i... pilota endavant.
Al principi de la Transició, el afany de tocar poder per part dels dirigents dels partits de l'oposició era tan gran, que vàrem permetre passar de puntetes en els privilegis de l'Oligarquia (clar, molts en formaven part), sense demanar cap compte per l'abús de poder que havien exercit. Es va passar d'una dictadura, disfressada al Congrés de representació orgànica a una democràcia representativa, les senyories que van ocupar els escons, la gran majoria estava o directament implicada en la situació precedent o bé els nous cognoms tenien lligams amb gent de l'establishment.
No es va fer cap correcció a l'Administració de Justícia, ni a l'Exèrcit, ni a la Policia ni a l'organització Territorial de l'Estat. A corre-cuita es van fer els Estatuts d'Euskadi i Catalunya, que no era més que una descentralització administrativa, però en cap cas se'ls va capacitar de decisió política. I per a més "Inri" amb el famós "Café per a todos", es vas quedar en "agua de borrajas", tot.   I,  l'Espanya moderna va traspassar a millor vida.
Tot això per a mi, no fa més que corroborar les tesis d'Aleix De Tocqueville, que exposa en la seva obra cabdal, "La Democràcia en Amèrica", on diu què; partint del fonament irrefutable que l'ésser humà neix lliure per sol fet de néixer, inherent a la seva existència terrenal i per tant és lliure absolut. Una altra cosa és l'ús que aquest en fa, i sí amb el seu beneplàcit cedeix part de la seva llibertat a un "Ente" superior d'organització col·lectiva pel progrés conjuntament. I així successivament, en una altra institució immediatament superior a ell. És a dir, l'individuo, cedeix parcel·les de la seva llibertat a la Comuna (poble), aquesta al Comtat (comarca i/o província), aquesta a l'Estat (regió) i finalment a l'Estat Federal. El poder neix de la base (ciutadans) fins al President, que l'ostenta en representació de tots i per delegació.
Tocqueville; deia; que a diferència d'Amèrica, al Vell Continent aquest procés havia estat a l'invers, és a dir, la llibertat arriba a l'individuo filtrada des de dalt. L'Estat Central va delegant poder a les institucions inferiors fins a arribar a la base, però aquest arriba molt diluït.
Clar això no pot ser el mateix. I per què no pot ser el mateix?. Doncs perquè a cada esgraó de poder, aquest, reserva el què més li convé i així successivament; fins a la base, on no hi arriba pràcticament res.
Posaré un exemple per fer més entenedor aquest raonament. Als EE:UU., no existeixen els notaris, qualsevol persona sense causes pendents amb la justícia, en pot fer, l'acta notarial de la venda (per exemple) d'una propietat entre dos individus, a part de la firma dels actors, amb un altre d'un testimoni, és FE i dóna validesa jurídica al document a tots els efectes. Aquí a Espanya s'ha d'anar al Notari, s'ha de pagar i molt per l'estampa de la firma d'aquest funcionari per delegació de l'Estat.
Aquesta figura del Notari, és anacrònica, tenia un sentit en temps pretèrits, ja que la gent no sabia llegir ni escriure, a les hores una tercera persona alfabetitzada en donava FE, de la transmissió patrimonial, perquè tingues valor jurídic. Però en ple S. XXI, la seva existència és molt més que discutible i innecessària.
Quin partit polític s'atreveix a abolir-la?, en sabeu algun?, jo no. I així podem dir Registradors de la Propietat, i inclòs gremis professionals que mantenen les seves prebendes des de temps immemorial, com farmacèutics, etc..etc.
Tot aquest entramat d'interessos que s'han anat reproduint i mantenint, darrere a cada petit pas envers una societat més lliure, per desgràcia encara dura i es resisteix a cedir el seu poder.
Però honestament crec que això canviarà i no tardarà, per què la societat evoluciona exponencialment en els nostres dies, per diversos factors; impensables tan sols fa 20 o 30 anys. El nivell educatiu de les persones, la comunicació immediata (xarxes socials) la capacitat d'accedir a la informació de tothom en temps real, són una realitat. Les notícies i el saber i poder opinar de tothom i a tot arreu i de qualsevol qüestió, sense que es vegi desvirtuada pels mitjans de comunicació habituals, són els instruments per, recuperant parcel·les de llibertat i força de la ciutadania. Clar que també té els seus inconvenients, (fake), però és el preu que s'ha de pagar.
Doncs, a l'Estat espanyol (oligarquia), més li val un mal consens (per ells) amb les diferents nacionalitats o nacions que el componen, amb els seus conciutadans o realment la seva miopia davant dels fets als quals m'acabo de referir el destruiran.
Espanya, s'ha de replantejar, sí o sí; la seva forma d'existir, si vol tenir èxit com Estat modern, tot s'ha de reestructurar de nou i des de la base per adaptar-se als nous temps, des de la Monarquia, la Justícia, el poder Central, la democràcia representativa cap a una més participativa i l'estructura territorial, i sobretot les relacions adimistradors-administrats.
D'un temps ençà, les actuacions dels alts funcionaris de l'Estat (moltes arbitraries) amb unes decisions molt difícils de pair, per part de la gent del carrer, els està desacreditant de tal manera que podem estar en un petit pas de la desobediència civil.
Aquesta casta, hauria de tenir present la Història, conèixer-la i analitzar-la, perquè si comet l'error d'ignorar-la, la frase del Mahatma Gandhi: "quan una Llei és injusta, el correcte és desobeir-la", és de vindrà real.

Centre-Perifèria

El famós quadre de Goya, "Duelo a garrotazos" per desgràcia, és actualment més vigent que mai. La reconciliació de les dues Espanyes, i no només en l'eix ideològic dreta-esquerra, sinó centralisme-perifèria . Esdevé gairebé irrealitzable d'ençà que el sistema de partits existeix a l'Estat. Tan sols en moments puntuals han estat d'acord.... i, solament quan la seva pròpia existència ha estat en perill com Estat, i sempre, sempre pel cas català, si exceptuen els acords Ságasta i Cánovas del Castillo; durant la regència de Maria de las Mercedes a finals dels mil vuit-cents.
Als inicis de la Transició; tutelada des dels poders fàctics de l'Estat, pels membres del règim, franquistes, militars, i poder econòmic concentrat en unes poques famílies. Si aquesta, ha estat, possible és gràcies al fet que certs descendents de la classe dominant franquista , vam possessionar-se a la cúpula directiva de les organitzacions tan d'esquerres i no cal dir de dretes al capdavant. El cas del Sr. Bono és el més clar de tots, i molts altres què em deixo.
El problema català és l'únic que els uneix, és l'únic punt on sempre estan d'acord i a la vegada l'únic que els permet guanyar eleccions d'un costat o de l'altra. Com més es mostren contra els catalans i a Catalunya, més rendibilitat electoral en treuen. Ells ho sabent i no tenen cap escrúpol a l'hora de dir i fer bajanades contra tot el que significa el "hecho diferencial catalán". És trist, però és així; per tant, d'una vegada els hi hem de fer comprendre que el famós encaix de Catalunya a Espanya, és irrealitzable, no pas perquè els catalans no hem volgut, sinó perquè no volem entendre un Estat plurinacional, què per fer-lo fort i junt no es pot diferenciar a ningú; ni per llengua, ni cultura, ni per la seva manera de ser. Ni millor ni pitjor, tan sols divers.
Proves del que acabo de dir, ni hi ha, i molts polítics catalans de tots els indrets del pensament ideològic també, des del més "light" de tots el General Prim, què per fer-se respectar va bombardejar Barcelona; passant per Maragall, Cambó, Prat de la Riba; recentment Pujol i el últim el President Maragall amb el seu Estatut; que dit de pas se'l van polir a cop de ribot i utilitzant descaradament un Tribunal Constitucional; en precari i jubilat. Fins i tot, quan hem estat en el moment més proper al trencament, l'any 1931 amb la proclamació de la República Catalana per part del President Macià (militar professional), aquest, ho va fer dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques (per una certa por a la resposta). Després, per pressions de Madrid i de certs polítics catalans, inclòs el President Companys, i en contra del seu parer, va cedir amb una autonomia molt "descafeïnada" amb la recuperació de la vella Generalitat.
Cal tenir present que, el comportament del President Companys els primers anys de la República, va ser molt ambigua, tot i que des del balcó de l'Ajuntament va publicar la República, el 14 d'Abril de 1931, malgrat això els fets vàrem demostrar que ho va fer més per treure protagonisme a Macià. Companys no tenia una línia nítida, envers el tema, era molt més pactista que rupturista. Això li va ser criticat pels seus propis companys, fins que el 6 d'Octubre del 34, el "Cop d'Estat" que protagonitza, va ser tan contundent com poc rumiat. Aquesta línia política molt discutible els primers anys republicans, va ser tot el contrari als anys de la Guerra Civil.

 En Companys madur (políticament), es va comportar com un estadista. De tots és conegut la seva implicació envers mantenir l'ordre dins de Catalunya, arriscant la seva pròpia vida per salvar a milers de catalans dels afusellaments dels Comitès Antifeixistes. Després el seu assassinat per part del General Franco el va fer immortal a la memòria col·lectiva dels catalans. El "problema catalán", no existiria sí des de la formació de l'Estat Espanyol, una vegada acabada la Guerra de Successió, els vencedors, en comptes de tractar-nos com a Terra Conquerida, tarannà de Castellà; i em refereixo a les seves elits dirigents (terratinents, aristocràcia i militars), ens haguéssim tractat d'incorporar a l'Estat com uns integrants més del mateix. El Rei de França (Lluis XIV) , oncle de Felip V, va criticar, el tracta que ens vam dispensar, tot aconsellant-li, al seu nebot una actitud més benèvola envers els catalans com súbdits seus que érem.
Hem tingut què ser nosaltres, coneixedors de la derrota militar, desposseïts de tots els nostres drets i perseguits constantment per la nostra idiosincràsia fins als nostres dies, els que hem estat amb la mà estesa per mirar de fer-los entendre; com podíem compartir un Estat comú i un destí conjunt, fent propostes des de tots els indrets. Però no volem o no sabem pactar, tan sols ens han utilitzat quan ho han considerat oportú pels seus interessos. La resposta ha estat sempre la mateixa: en moments delicats com la II República o la Transició, han pactat a "regañadients", però des del primer moment, no han complert res (Loapa's, rellegir el text estatutari, invasió de competències i/o Tribunal Constitucional). I el més flagrant, la poca una nul·la inversió recollida als pressupostos de l'Estat.

I encara més l'execució d'aquests (als últims 25 anys no arriba al 40% del pressupostat) Tant és així, aquests desoris, que articles del nostre Estatut, declarats inconstitucionals, a altres textos estatutaris, copiats literalment (Andalusia, València..etc) estan en vigor, per dir-ho en català planer; no té ni cap, ni peus; tot això. I clar, així no és va enlloc, tard o d'hora havia d'esclatar.
Després de 300 anys de buscar l'encaix de Catalunya a l'Estat, s'ha demostrat què això ha estat per no res, una pèrdua de temps i un esgotament de la societat catalana i de la seva capacitat constructiva. Tot l'esforç de polítics d'aquí i intel·lectuals catalans per tal fer-nos entendre i ser escoltats, ha estat envà. Però la meva perplexitat és quan no trobo a ningú a l'altra banda; no ja cap polític sinó cap intel·lectual que faci unes reflexions serioses (rares excepcions) envers el problema català.
Les dues Espanyes molt clarament reflectides, elecció darrera elecció (veieu mapa resultats electorals), als territoris de parla exclusivament castellana, és sempre el mateix o dreta-imperialista, o esquerra-centralista: Aquesta és l'oferta política de l'Estat a la perifèria. Quan una de les dues opcions polítiques fa una petita concessió als catalans, és castigada a les urnes, no tenen una visió conjunta a oferir-nos per tal d'encaixar a Espanya, més al contrari, sí; en tenen una, que comparteixen, és la de centralitzar l'Estat.

Dit això, encara jo crec modestament i innocentment què, les "dues espanyes" tenen una última oportunitat per  fer-nos una proposta seriosa, honesta, franca; això sí, amb voluntat de complir-la a "rajatabla", sí que és que els catalans volem ser-hi; per tal de salvar allò que fa 300 anys va començar amb una conquesta militar. Però l'antagonisme de les dues forces majoritàries (amb diferència a l'Estat) què es professen i el fet d'utilitzar la qüestió catalana per accedir al poder, és tan gran, que gairebé esdevé utòpic. Les actituds hostils envers Catalunya els és tan fructuós què, que ho dubto i fins i tot hi ha alguna formació actual, que el seu únic motiu d'existir (per això s'ha creat) és combatre el "hecho diferencial catalán".
Però aquest trajecte se'ls ha acabat, per què es quedaran sense enemic tard o d'hora, llavors les dues Espanyes s'hauran enterrat i ja tindran la tan anhelada "España una (única) y libre".
Jo, si haguera nascut a qualsevol indret de l'Espanya de parla castellana, voldria saber el perquè, molts catalans no se senten identificats amb l'Estat. La pregunta és fàcil: amb gent d'una altra parlar i d'una manera diferent de veure les coses, no millors, diferents cal conèixer-nos. És el que els demano, una consideració amplia de l'Estat.

Clar per això, s'ha de llegir una mica la Història, almenys des de meitats de S. XIX fins avui, i veuríem com des del General Prim, assassinat per molts motius, però també per ser català, passant per la I República, a la Mancomunitat, la Dictadura d'en Primo de Rivera, la II República la Guerra Civil, la Dictadura franquista i fins avui. Gairebé tots els presidents de la Generalitat excepte Maragall i Montilla, juntament amb la majoria de líders polítics amb sofert, repressió, exili i/o presó. Això no les fa meditar, com a bona gent que són?
A mi em faria reflexionar, i segurament el tarannà envers els catalans seria un altre, si més no de compressió. Nosaltres els catalans ja no podem fer més pedagogia, hem fracassat sempre; han de ser Ells, els que vulguin apropar-se als nostres anhels com a conjunt cultural i país que som, i conèixer-nos i fer d'una volta per sempre més una acta de bona voluntat cap a l'entesa mútua; per ells i per nosaltres.
Llavors els ciutadans del qualsevol indret de la Península, podíem comprendre el que va dir Alexis de Tocqueville:
"El centralisme priva a la societat de la seva iniciativa i la transforma en un etern menor d'edat enfront de l'Estat totpoderós."
Des de la meva modèstia, m'agradaria que els nostres veïns, féssim un petit esforç en intentar esbrinar el perquè d'aquesta desafecció.
Possiblement, i ara més que mai la frase de Marc Bloc, historiador francès que va morir a una presó de la França de Vichy l'any 1944, té més sentit que mai:
"La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.

I....., ara què?

I....., ara què?

Doncs ara, "...la Historia se repite"; tal com va dir Hegel.

L'Espanya actual, des de el punt de vista polític, emocional i econòmic (salvant les distàncies) no és més que una calcomania de l'Espanya de finals del S.XIX.; però... a diferència de llavors, avui, no hi cap intel·lectual espanyol; i quan dic cap, vull dir...molt pocs ; que facin autocrítica de les formes de governar l'administració estatal i els seus plantejaments tan econòmics, polítics, com  territorials.

Aquests, criteris no són més que la repetició dels de llavors, quan Espanya va ser decapitada de l'esfera mundial, com a Estat Imperialista sense cap mena de mirament, És clar la seva supèrbia "hidalgesca" no els hi permetia. Evidentment el context mundial, no és el mateix, però les similituds envers el problema i són, i les respostes a aquests, són similars per no dir idèntics, excepte que aquests estan absents de tota crítica i molt menys d'autocrítica. I no em refereixo solsamènt al problema català.

L'oligarquia castellano-española incrustada (com guipares als gossos ) a les estructures del poder de l'Estat, des de la fundació del mateix com un Estat modern, estan comportant-se , o millor dit, estan repetint els mateixos errors que vam acabar amb el Desastre del 98.

El relat, oficial d'aquesta "casta", és idèntic. Venen (com aleshores) "la grandeza" de la "Unidad de la Patria,"; "el destino en lo Universal", en el filosòfic i en les bonances de riquesa en què estem instal·lats els moradores de la Vieja Piel de Toro. En una paraula ens venen un estatus econòmic inexistent, almenys per la gran, gran majoria de la població.
Ni Espanya és rica, ni transparent, ni ha evolucionat al ritme i rigor de les democràcies occidentals, als menys les seves classes dirigents, i ara tampoc la seva intel·lectualitat, que no deixa de ser pertorbador de la gent coherent.

A finals del S.XIX; els dirigents al capdavant del poder de l'Estat, és vanagloriàvem de l'Imperi Espanyol; deien, ser una potència militar i econòmica, amb una profusió cultural hegemònica, tot referint-se al Quixot, sense saber que Miguel de Cervantes va parodiar la societat de l'època, tal qual.

Presumien de les possessions d'ultramar, i altres gestes militars; de les seves actituds benvolents envers als pobres pobles conquerits; no obstant els hi feien la vida quimèrica, els explotàvem d'una forma despietada, els obligàvem a abandonar les seves arrels... i imposàvem la seva idiosincràsia, tot sigui de pas, en nom de la religió catòlica. Fins i tot,  deixar-los en   la misèria, i al mateix temps, tenien a la ciutadania d'Espanya, embadocada amb els ideals imperialistes.
Quant en realitat, tot això era el contrari. Espanya era un país arruïnat, rural, analfabet, i submís a les consignes del poder cacic 

Les classes populars, com podien i en "aras del Imperio", pagàvem amb la seva misèria. Una espècie de penitència en favor de la pompositat d'Espanya. Tot s'hi val, per la "madre patria". Us sona?

A la vegada, a la Villa y Corte, s'omplia de vividors al paraigua de l'Estat, ignorant no sols la realitat,  sinó que a més; amb el seu silenci esperàvem la bondat dels governants, allò de què "hay de lo mio".

Una espècie d’amnèsia col·lectiva, per què Yo espero darrere la cua dels benefactors com a beneficiari del meu comportament dúctil.

Doncs bé, després d'un Segle, encara "estamos en ello" ; és a dir seguim igual o pitjor, però aleshores, vàrem sorgir una penya de intel•lectuals;  els coneguts per "generación del 98" , ( Azorín, Unamuno, Ganivet, Machado, Ramiro de Maeztu..etc) que vam criticar el modus operandi dels seus polítics coetanis, criticant l'estat de les coses i les formes de manejar la societat.

Avui, no hi ha ningú, avui no n'hi ha cap d'aquells homes compromesos amb la seva societat, amb els seus conciutadans, amb les seves idees progressistes, que tinguem els valors de fer una crítica constructiva envers la col·lectivitat a la qual pertanyem.

Digueu-me no hi ha una orientació filosòfica i intel·lectual postransició.....; és trist però així ho veig. Bé, hi ha algú ( Cotarelo, Vestringe, Martín Pallín, Peréz Royo); i algun periodista, però són tant pocs que em fa por l'absència d'altres.

Tot això és irracional per mi; no entenc ni puc entendre, la petulància de per què Jo sóc l'Estat, sóc la Llei (l'Imperi), tinc la raó, estem en possessió de la veritat absoluta i res més.

De veritat, no són conscients que d'Història es repeteixi? .
Voleu explicar-me?. Com sou capaços de creure-us que la via, d'imposició, de la repressió, l'engany, el relat quixotesc, el d'interpretar les Lleis, les regles, amb l'ambigüitat que aquestes permeten, sempre, sempre "arrimando el ascua a su sardina".
De veritat, és això el que penseu?
Doncs, si és així, tard o d'hora la realitat es farà present, i tots inclosos vosaltres i nosaltres, en pagarem les conseqüències, però vosaltres més, més per què ja no us quedarà res per destrossar, sinó és a vosaltres mateixos, i els vostres "palmeros".

La Regeneració que predicàvem els vostres intel·lectuals del 98,... (per cert pocs catalans), està plenament en vigor i és més necessària que mai, però ni llavors ni ara feu res per escoltar-la, com si fóssiu immaculats; clar ho entenc, les prebendes costen compartir-les, invoqueu la Hidalgia castellana, "para uso y disfrute del entramado", del qual no en sabeu sortir, per incapacitat manifesta i interessos evidents.

Ara com llavors, feu de "vuestra capa un zayo", sense (o no ho sé) ser conscients, que el món és un altre, un món on ningú és ningú, on la centralitat no és en un punt, on la gent té criteri, on l'Estat no té autoritat per imposar els sentiments de pertinença, on tothom és lliure de formar part de la col·lectivitat que se sent integrada i representada, i sobretot respectada; el que on voler ser és més important que ser.

L'Espanya a la qual vull ser-hi, no hi és, perquè, em nega com sóc, ni millor ni pitjor, tan sols vull expressar-me tal com em sento, sense perjudicis a ningú, ni d'aquí ni d'allà. Tant costa d'entendre?.

Per acabar i en contra de l'opinió d'Otto Von Bismark, crec i em sap greu: "Espanya, al final es destruirà a si mateixa".

Josep M. CASAMAJO i ESTEVE
Llicenciat en Geografia i Història

Professor del Dpt. D’Ensenyament

L'adoctrinament i els Docents

L'adoctrinament i els Docents

D'ençà que tinc ús de raó, he vist com cada govern ha formulat Lleis d'Ensenyament per poder enfocar l'educació envers els seus postulats dogmàtics i ideològics. Mai hi ha hagut un consens en un tema tan cabdal en la formació de les persones; l'educació és la base de tota forma autocrítica individual i col·lectiva, i... a partir d'aquest consens millora la societat a la qual pertanyem.

Arribats fins avui, ara ens surten amb el famós; adoctrinament, doncs tenen raó, però ni més ni menys que altres. Tot Professor és un individu i com a tal, té una manera de veure les coses, d'interpretar-les, d'explicar-les, té uns ideals i els coneixements per enfocar els fets, això és inevitable i val per tots i totes les maneres de pensar, "habidas y por haber".
És a dir, un Docent, té ideologia...igual que un metge, un jutge o un forner, com tothom, per poca formació que una persona tingui. Dit això, permeteu-me fer-vos un relat sobre l'experiència personal que vaig viure en la meva etapa universitària, que pot ajudar-nos, si més no, a meditar i entendre una mica millor, el mal amprar terme: Adoctrinament.

Un Professor i Catedràtic meu a la Facultat, lliure de tota sospita de no ser un home amb una ideologia molt clara i nítida, que en feia militància activa i pública i a més, va ser Ministre d'un Govern d'en Adolfo. Suaréz; recordo.... que una de les seves primeres classes i des de la seva militància política, ens adoctrinava de la següent manera:
Partia de la base de què els historiadors érem el "periodistas del pasado" i com a tals havíem de reflectir els fets del passat amb la màxima objectivitat, amb els riscos que això comporta, ja que hem d'esbrinar els fets ocorreguts a través dels documents; redactats en el moment que van succeir o al llarg d'un temps indefinit posteriorment per coetanis o per terceres persones amb la seva càrrega subjectiva.

És per aquests raonaments que els historiadors, quan han de fer una tasca d'investigació han d'acudir al màxim de fonts al seu abast, per poder tenir la màxima informació i punts de vista; com més diferents millor i així, amb el rigor i anàlisi metodològica acadèmica i de deontològica necessària, elaborar la tesi més aproximada i objectiva del succés històric a analitzar i aportar a la crònica el més curós i apropament a la realitat passada de l'esdeveniment.
El professor, ens deia que l'objectivitat és com "el filo de una navaja" i nosaltres els investigadors a priori (com tothom) sortim des de la nostra ideologia que tenim com a persones irrefutablement , però això essent-ne sabedors, ens havia d'aproximar, amb la responsabilitat que la disciplina històrica ens demana, tant al ganivet que el bo fora fer-nos un tall. Per exemple ens deia, que el 18 de Juliol de 1936, era un esdeveniment històric.
Sense cap mena de dubtes, va succeir, i va ser un aixecament militar per part d'una part de l'Exèrcit contra el Govern legítim de la República, res a dir...tal cual; ara els historiadors han de fer la narració de la història cronològica del succés.. i a partir d'allí fer l'anàlisi descriptiva de per què va ser així i no aixà, i quins elements van influir d'una manera i d'una altra, sempre des de la precisió i fidelitat al fet històric.
Clar... el relat canvia en funció de la nostra sensibilitat envers un bàndol o un altre, però el 18 de Juliol va existir tal com hem descrit. Això, és per mi el que tot docent i molt més el d'Humanitats, ha de tenir com a principi i condició "sine qua non" per ser un bon professional.

 De fet a l'escola s'hi va a instruir-se de tot, matemàtiques, física, llengües, etc., però sobretot, a l'escola si va, a interpretar el món a través dels coneixements que adquirint en ella..
L'adoctrinament a l'escola sempre hi ha estat, és inevitable; per les tesis exposades anteriorment, però també per una imposició imperativa del poder del moment, i ho han intentat tots. I molt més si aquest es sustenta en una Dictadura; llavors penetra en el cos educatiu i al seu alumnat però, moltes vegades aconsegueixen l'efecte contrari. Un exemple és l'escola franquista. Quants no estaven i ens van formar amb les idees oposades a les que perseguia el règim?. A més, el Docent és la persona que pot tonificar i filtrar els efectes de la usurpació per part del poder de l'ensenyança a les aules; és més, jo crec que és la seva obligació.

De fet un professor té la seva manera de percebre les coses, d'explicar-les i irreflexivament el subconscient el condiciona la manera de fer entendre l'explicació històrica i/o filosòfica, i això, és el que ha d'evitar tot professor. Màxim rigor amb nosaltres mateixos. Dit això, em nego a acceptar que s'adoctrina d'una manera preconcebuda, als menys per la meva part i per part de la gran majoria dels docents, i per exemple he posat el meu Professor i les seves teories. Si..., adoctrinar (per algú) és igual a..: tot el que no pensi o vegi les coses com jo les veig o voldria que fossin d'una manera d'acord als meus postulats. Sí és com dic, doncs sí, tenen raó; jo adoctrino, però em sembla que no és així.

Quanta sort vaig tenir haver estat alumne d'un Professor que tot i que tothom sabia, que era l'historiador oficial del règim; no ens va adoctrinar sinó que predicava tot el contrari; a mi em va marcar el camí per esforçar-me a ser un bon docent. Sabeu com es deia el Professor, (alguns s'estranyaran) D. Ricardo de la Cierva, Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat d'Alcalá de Henares. Això va estar el meu "adoctrinamiento", ser el més fidedigne als fets històrics.

Els metges tenen el seu jurament hipocràtic, jo tinc aquest i no és meu, però el signo fil per randa!!!
 En l'exercici de la meva professió consideraré, primer de tot, l'educació dels meus alumnes. No anteposaré ni els interessos dels meus caps, ni els de les autoritats educatives, ni els de la meva església, ni cap altre. Faré servir tots els meus coneixements en benefici dels meus alumnes. Ampliaré els meus coneixements constantment, sense conformar-me mai amb el que ja conegui, i sense assumir mai haver arribat al pinacle del qual puc saber. L'art és llarg: mai deixaré de llegir i preparar-me. Faré grans les expectatives respecte a l'acompliment dels meus estudiants. Els ajudaré a fer més ampli el seu món i ha d'expandir les seves possibilitats. Els faré esforçar-se, perquè aconsegueixin més del que ells mateixos suposen possible. Quan entri a l'aula de classes, ho faré sempre per bé dels estudiants; mai els faré mal, i procuraré no cometre injustícies amb ells. Els tractaré amb respecte i elogiaré els seus esforços. M'apartaré de tota corrupció i de tot abús de poder. Seré digne de la confiança dels estudiants i dels seus pares. Em comportaré de manera equànime i procuraré mantenir el control sobre mi mateix, per a procedir com sigui millor per als meus alumnes. Procuraré donar sempre un bon exemple a tots els nens i joves, encara que no siguin els meus alumnes. M'abstindré d'elogiar tot vici i tota violència. Reconec que la principal variable en la meva aula de classes, i la que més fàcilment puc controlar, sóc jo mateix. He de ser capaç de planejar les meves classes i de reflexionar críticament sobre el meu exercici com a mestre, i he d'estar sempre disposat a millorar en benefici dels meus estudiants. No transmetré rancor, desesperança, ni ràbia inútil als meus alumnes. Si arriba el dia en què estic convençut que el que faig no té sentit, o que ja no puc fer bé la meva feina, m'apartaré de l'ensenyament i deixaré que altres ocupin el meu lloc. Si aquest jurament el compleixo, visca jo feliç, reculli els fruits del meu art i sigui respectat per tots i recordat per molts en el futur. Però si ho transgredeixo i cometo perjuri, que em passi el contrari.
 "El meu compromís"!!!