El Capitalisme 3.0
He llegit un article de Yago Álvarez a la revista el Salto,
arran de la vaga dels taxistes, força interessant que no fas més que confirmar
les meves tesis sobre el Capitalisme, i que reprodueixo en part. Crec que il·lustra
d'una manera real els meus raonaments (fets fa un quants anys) que esmento al
final de l'escrit.
Si alguna cosa ha aconseguit, el capitalisme
ha estat l'atomització de l'ocupació. La descomposició de les forces sindicals
mitjançant el desmantellament de l'estructura dels treballs i dels llocs on es
realitzen. Això, no és una cosa que s'hagi inventat o hagi
arrencat amb les noves tecnologies en l'última dècada. No és una cosa
atribuïble a cap aplicació de mòbil o a cap visionari fundador de startups per si sol. És una cosa que ve de
molt lluny i que fa dècades està en marxa. La proliferació de restaurants de fast food que s'abasteixen d'una
plantilla d'estudiants que creuen que serà la seva "feina mentre es treuen
la carrera"; la subcontractació i deslocalització de la producció fabril a
països on no es respecten els drets laborals i sindicals; el parany de
l'emprenedoria com a nova forma d'explotació laboral. Com explica el sociòleg Jordi Moruno, en el
seu llibre No tinc temps (Akal, 2018), el que va
fer el neoliberalisme "va ser desfilar el teixit social, el poble armat,
el contrapoder social, crear un desert social intervingut únicament per les
relacions de consum, per la subjectivitat de l'empresa i per patrons de
conducta basats en la competitivitat".
Aquesta dispersió dels empleats i desaparició dels llocs físics de producció on la plantilla tenia el temps de conèixer-se i unir-se, a les fàbriques. És l'estratègia d'un neoliberalisme que, des de els temps de Thatcher i Reagan, quan es van adonar que l'única manera que tenia d'avançar en el seu pla era acabar amb la força sindicalista atomitzant cada vegada més l'ocupació. Separant cada vegada més als i les treballadores. Trencant o transformant la relació laboral empleat/empresari. Inventant noves formes d'explotació laboral. I l'última volta de rosca, encara que tampoc sigui res de nou, provocar la confrontació interna de la classe obrera. Aconseguir que anomenem "privilegiats" als sectors que simplement han aconseguit mantenir més drets que d’altres. Que no s'han doblegat a la precarització. Que tenen una major força de negociació en tenir la possibilitat de paralitzar una ciutat sencera.
El que està passant amb la vaga dels taxis no és més que una conseqüència de la lluita contra l'atomització i precarització de l'ocupació
La vaga dels taxis contra Uber i Cabify no és més que una conseqüència d'aquesta lluita. Aquestes empreses turbocapitalistas -per favor us demano que deixeu de dir economia col·laborativa-, han atomitzat més l'ocupació. Han separat als seus treballadors amb l'excusa que són (falsos) autònoms. Han descompost la relació d'empleat amb la seva empresa. Han precaritzat fins a l'inimaginable la feina de taxista. Han bloquejat, de moment, la possibilitat que aquests conductors, molts d'ells desesperats després d'estar diversos anys en situació d'atur, es puguin autoorganitzar per demanar una millora laboral, perquè a la mínima queixa o fallada en el teu treball et "desconnecten", que és com es diu ara a l'acomiadament en aquest tipus d'empreses. La transformació és tal que han aconseguit modificar fins i tot el concepte "acomiadament".
I no, no és només en els taxis. No és únicament en el sector de repartidors de menjar o paqueteria. No és ni tan sols un mal d'aquells llocs de treball que es regeixen per una aplicació de telèfon. Aquesta uberizació de l'ocupació s'està estenent cada vegada més. L'atomització de l'ocupació, encarnada en la figura del fals autònom que competeix ferotgement amb els seus "companys" per obtenir un encàrrec o un "bolo" , cada vegada més precari, ha arribat a les fàbriques càrnies d'arreu de l'Estat, als pilots de companyies aèries, a l'ensenyament i a cada vegada més professions on l'empresari és capaç d'abaratir una mica a força de precaritzar una feina i provocar la lluita aferrissada per aquests bolos.
La uberizació de l'ocupació és aquí, i si creus que a tu no et passarà o que el teu sector és intocable, t'equivoques. Al que ens enfrontem no és a unes plataformes online que gràcies a la lliure competència han flexibilitzat el mercat laboral dels sectors privilegiats. Ens enfrontem a la modificació de la relació laboral entre treballador i empresari. Entre el capital i la força de treball. La pèrdua de la lluita de classes perquè estarem massa ocupats per sobreviure en una lluita contra els nostres iguals. "La uberización de l'ocupació no és més que la pura i antiga sobreexplotació del capitalisme".
La uberizació de l'ocupació és aquí, i si creus que a tu no et passarà o que el teu sector és intocable, t'equivoques. Les xarxes socials en aquests dies de la vaga de taxis és una bona mostra d'aquesta confrontació dins de la mateixa classe obrera. Llegeixes missatges on es diu "privilegiats" a sectors que han defensat els seus drets. On es veu una barbaritat un sou de 2.000 euros mensuals, perquè ens hem acostumat a la precarietat. On se segueix comprant el discurs que un conductor d'Uber o un repartidor de Glovo, de MRW; són emprenedors que tenen dret a participar en la lliure competència. El panorama és desolador i, mentre seguim actuant així, la uberizació de l'economia no deixa d'avançar. Un avanç cada cop més normalitzat i difícil de revertir. Si no fas res per donar suport a aquesta lluita, estiguis d'acord o no amb les reivindicacions dels taxistes, la uberizació del treball et tocarà a tu algun dia, però llavors ja serà massa tard per adonar-te i canviar-lo.
Aquesta dispersió dels empleats i desaparició dels llocs físics de producció on la plantilla tenia el temps de conèixer-se i unir-se, a les fàbriques. És l'estratègia d'un neoliberalisme que, des de els temps de Thatcher i Reagan, quan es van adonar que l'única manera que tenia d'avançar en el seu pla era acabar amb la força sindicalista atomitzant cada vegada més l'ocupació. Separant cada vegada més als i les treballadores. Trencant o transformant la relació laboral empleat/empresari. Inventant noves formes d'explotació laboral. I l'última volta de rosca, encara que tampoc sigui res de nou, provocar la confrontació interna de la classe obrera. Aconseguir que anomenem "privilegiats" als sectors que simplement han aconseguit mantenir més drets que d’altres. Que no s'han doblegat a la precarització. Que tenen una major força de negociació en tenir la possibilitat de paralitzar una ciutat sencera.
El que està passant amb la vaga dels taxis no és més que una conseqüència de la lluita contra l'atomització i precarització de l'ocupació
La vaga dels taxis contra Uber i Cabify no és més que una conseqüència d'aquesta lluita. Aquestes empreses turbocapitalistas -per favor us demano que deixeu de dir economia col·laborativa-, han atomitzat més l'ocupació. Han separat als seus treballadors amb l'excusa que són (falsos) autònoms. Han descompost la relació d'empleat amb la seva empresa. Han precaritzat fins a l'inimaginable la feina de taxista. Han bloquejat, de moment, la possibilitat que aquests conductors, molts d'ells desesperats després d'estar diversos anys en situació d'atur, es puguin autoorganitzar per demanar una millora laboral, perquè a la mínima queixa o fallada en el teu treball et "desconnecten", que és com es diu ara a l'acomiadament en aquest tipus d'empreses. La transformació és tal que han aconseguit modificar fins i tot el concepte "acomiadament".
I no, no és només en els taxis. No és únicament en el sector de repartidors de menjar o paqueteria. No és ni tan sols un mal d'aquells llocs de treball que es regeixen per una aplicació de telèfon. Aquesta uberizació de l'ocupació s'està estenent cada vegada més. L'atomització de l'ocupació, encarnada en la figura del fals autònom que competeix ferotgement amb els seus "companys" per obtenir un encàrrec o un "bolo" , cada vegada més precari, ha arribat a les fàbriques càrnies d'arreu de l'Estat, als pilots de companyies aèries, a l'ensenyament i a cada vegada més professions on l'empresari és capaç d'abaratir una mica a força de precaritzar una feina i provocar la lluita aferrissada per aquests bolos.
La uberizació de l'ocupació és aquí, i si creus que a tu no et passarà o que el teu sector és intocable, t'equivoques. Al que ens enfrontem no és a unes plataformes online que gràcies a la lliure competència han flexibilitzat el mercat laboral dels sectors privilegiats. Ens enfrontem a la modificació de la relació laboral entre treballador i empresari. Entre el capital i la força de treball. La pèrdua de la lluita de classes perquè estarem massa ocupats per sobreviure en una lluita contra els nostres iguals. "La uberización de l'ocupació no és més que la pura i antiga sobreexplotació del capitalisme".
La uberizació de l'ocupació és aquí, i si creus que a tu no et passarà o que el teu sector és intocable, t'equivoques. Les xarxes socials en aquests dies de la vaga de taxis és una bona mostra d'aquesta confrontació dins de la mateixa classe obrera. Llegeixes missatges on es diu "privilegiats" a sectors que han defensat els seus drets. On es veu una barbaritat un sou de 2.000 euros mensuals, perquè ens hem acostumat a la precarietat. On se segueix comprant el discurs que un conductor d'Uber o un repartidor de Glovo, de MRW; són emprenedors que tenen dret a participar en la lliure competència. El panorama és desolador i, mentre seguim actuant així, la uberizació de l'economia no deixa d'avançar. Un avanç cada cop més normalitzat i difícil de revertir. Si no fas res per donar suport a aquesta lluita, estiguis d'acord o no amb les reivindicacions dels taxistes, la uberizació del treball et tocarà a tu algun dia, però llavors ja serà massa tard per adonar-te i canviar-lo.
Sense voler fer una teoria filosòfica del capitalisme, sí que crec que
alguns conceptes s'ha haurien de revisar, doncs tal com va això un dia o altra s'acabarà.
No podem aplicar les mateixes teories econòmiques des de el inici expansiu
d'aquesta filosofia econòmica als dies d'avui.
No podem partir de la base, de què com el socialisme ha fracassat, l'únic que ens queda és el capitalisme entès tal com ho entenen en els moments actuals.
Pot ser que al principi d'aquest, les coses fossin així, però ara no, és clar que el lliure mercat, la competència i que tothom tingui dret a créixer, en principi és bo; però això serveix , sí tots sortim d'una mateixa línia més o menys igualitària, com va succeir als inicis del capitalisme, on la màxima expressió són els EE.UU. Per mantenir aquesta línea, està l’Estat, amb els impostos.
Al començament d'aquesta nació les coses érem així i es va aplicar des de fa més de 200 anys, tothom a córrer tots a crear, tots a créixer il·limitadament, però ara ja gent que ha adquirit molt, molt avantatge i n'hi ha que no han corregut tant i s'han quedat una mica enrere. Què passa doncs?; puix que els que van davant, molt al davant, ja no jugue al mateix joc ni en les mateixes regles, hi ha tant, tant avantatge que els altres no compten, el capital és tan gran que ofeguen a tothom i impedeixen que si algú que pot tirar endavant, aquest és devorat per el capital, no poc anar-hi en contra . Hi ha molts Estats (per no dir tots) condicionats per les grans empreses. Metre a uns els ve just per cobrir les necessitats bàsiques, no solament de menjar, em refereixo a una classe mitjana normal, uns altres que emparats amb les regles del capitalisme brutal (lleis fetes a la seva mesura) creixen gràcies a aquest, d'una manera exponencial desvirtuant el sistema, en nom del lliure mercat, de la competència i altres grans eslògans del sistema.
Si no, com es pot entendre que l'1% de la població dels EE.UU, recapti el 58% de la renda per càpita americana? Aquest és el sistema bo? Val la pena què el sistema es mantingui així? Creieu que aquestes dades érem igual, fa 50 o 100 anys?. La classe mitjana tal com s'entenia a les dècades dels 50 i 60, del Segle passat, no existeixen, o sí que hi són, el percentatge respecte de la població, s'ha reduït moltíssim al món Occidental, de la resta no cal parlar-ne. S'ha demostrat que l'avarícia de l'ésser humà no té límit, per la qual cosa, el capitalisme "desbocat" tampoc. Què podem fer?, no ho sé, primer els representants dels ciutadans ja no són ningú davant d'aquests adinerats, millor dit són els seus servents. O la política torner a ser raonable i treballa per què haguí un veritable ventall d'oportunitats per ha tothom, posant fre a la voracitat dels súper milionaris, o ens enfonsàrem, i no solament el món occidental, sinó tot.
Hi ha d'haver un control polític de l'economia sense arribar al socialisme? Tampoc ho sé, però sí que sé que això no poc seguir així.
No podem partir de la base, de què com el socialisme ha fracassat, l'únic que ens queda és el capitalisme entès tal com ho entenen en els moments actuals.
Pot ser que al principi d'aquest, les coses fossin així, però ara no, és clar que el lliure mercat, la competència i que tothom tingui dret a créixer, en principi és bo; però això serveix , sí tots sortim d'una mateixa línia més o menys igualitària, com va succeir als inicis del capitalisme, on la màxima expressió són els EE.UU. Per mantenir aquesta línea, està l’Estat, amb els impostos.
Al començament d'aquesta nació les coses érem així i es va aplicar des de fa més de 200 anys, tothom a córrer tots a crear, tots a créixer il·limitadament, però ara ja gent que ha adquirit molt, molt avantatge i n'hi ha que no han corregut tant i s'han quedat una mica enrere. Què passa doncs?; puix que els que van davant, molt al davant, ja no jugue al mateix joc ni en les mateixes regles, hi ha tant, tant avantatge que els altres no compten, el capital és tan gran que ofeguen a tothom i impedeixen que si algú que pot tirar endavant, aquest és devorat per el capital, no poc anar-hi en contra . Hi ha molts Estats (per no dir tots) condicionats per les grans empreses. Metre a uns els ve just per cobrir les necessitats bàsiques, no solament de menjar, em refereixo a una classe mitjana normal, uns altres que emparats amb les regles del capitalisme brutal (lleis fetes a la seva mesura) creixen gràcies a aquest, d'una manera exponencial desvirtuant el sistema, en nom del lliure mercat, de la competència i altres grans eslògans del sistema.
Si no, com es pot entendre que l'1% de la població dels EE.UU, recapti el 58% de la renda per càpita americana? Aquest és el sistema bo? Val la pena què el sistema es mantingui així? Creieu que aquestes dades érem igual, fa 50 o 100 anys?. La classe mitjana tal com s'entenia a les dècades dels 50 i 60, del Segle passat, no existeixen, o sí que hi són, el percentatge respecte de la població, s'ha reduït moltíssim al món Occidental, de la resta no cal parlar-ne. S'ha demostrat que l'avarícia de l'ésser humà no té límit, per la qual cosa, el capitalisme "desbocat" tampoc. Què podem fer?, no ho sé, primer els representants dels ciutadans ja no són ningú davant d'aquests adinerats, millor dit són els seus servents. O la política torner a ser raonable i treballa per què haguí un veritable ventall d'oportunitats per ha tothom, posant fre a la voracitat dels súper milionaris, o ens enfonsàrem, i no solament el món occidental, sinó tot.
Hi ha d'haver un control polític de l'economia sense arribar al socialisme? Tampoc ho sé, però sí que sé que això no poc seguir així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada