Estat vell, per a nous temps?

Estat vell, per a nous temps?

Espanya ha arribat tard a tot arreu, cap intent de reforma ha estat profunda ni en el seu moment històric ni molt menys d'acord amb el nivell evolutiu dels països del seu entorn. Ha estat absenta i d'esquema a tota reforma estructural de les societats coetànies.Amb tot el que està succeint a l'Estat espanyol els darrers anys i molt més els darrers últims mesos, he arribat a la conclusió que l'Estat, tal com està concebut ha exhaurit tota possibilitat de mantenir la seva existència tal qual; no hi ha alternativa.
Els temps canviem, les societats també, d'aquí i d'allà i a tot arreu; però l’actitud granítica  de les estructures de l'Estat i el rebuig a tot pas cap a la llibertat dels seus ciutadans,  que ha practicat des de sempre, és de tal magnitud, que no val qualsevol reforma per gran que sigui, és que aquesta esdevé pretèrita i obsoleta. O, es reforma des de la base amb tots els actors i seriosament o morirà com a tal.
L'endogàmia que han practicat els poders de l'Estat, és tan feixuga; que per si mateixa la fa utòpica la regeneració. La "cascada" dels cognoms de famílies de generació en generació al capdavant del poder, des del seu naixement al S. XVIII; és per esgarrifar.
Com tota endogàmia, al final degenera, i això és el que passa a la "casta" poderosa del país. La falta de sang nova provoca l'apatia de l'administració i en conseqüència la cronificació dels mals endèmics de la nació de nacions.
No es va fer la Revolució per reorganitzar l'Antic Règim, ni la Revolució Industrial, ni cap millora que suposes un avenç cap al progressisme. Ni tal sols la Desamortització de Mendizábal va significar la distribució dels béns de l'Església entre l'estructura social, més al contrari, van quedar en mans de l'Oligarquia (noblesa, militars, bisbes) i dels grans burgesos que a la fi, també formaven part de les classes poderoses de l'Estat , tots ells familiars en primer grau, excepte en pocs casos, i sobretot a les regions més septentrionals  d’Espanya.
L'Espanya oficial, segura de si mateixa, amb un domini absolut del poder, s'ha negat a qualsevol intent de modernitat, és més, ha respost amb virulència a tot intent de la societat per reformar les estructures democràtiques a fi i afectat d'assegurar-se la seva continuïtat en els privilegis de "use y disfrute" que l'estatus permet.
L'estirat les interpretacions de la Llei, sempre a favor dels integrants del poder, sabedors de la seva impunitat, està avui més vigent que mai.
Tota reforma, ha estat dirigida, fiscalitzada i instrumenta per aquests "grandes de España", per mantenir les seves prebendes.
Fins avui, tota aquests estratagemes dels dirigents els hi ha funcionat; però l'evolució de la societat en els darrers anys, basada amb l'avenç tecnològic (fonamentalment) ha estat de tal magnitud que el full de ruta preestablert per aquesta casta per mantenir-se per damunt del bé i el mal, toca a la seva fi. Les comunicacions, les xarxes socials, el coneixem de les notícies,  en temps real,  els ha superat, són incapaços d'adaptar-se als nous reptes,  almenys, no a la velocitat que requereixen els nous temps.
La Monarquia, reencarnada a si mateixa al llarg de la Història fins als nostres dies, fem les mínimes concessions, o bé adaptant-se de forma (que no de fet) a una Democràcia formal, però no real, no és més que la punta de l'Iceberg i el nexe d'unió entre els "Grandes de España".
A la mort del Dictador, la continuïtat d'aquesta casta regnant, s'havia de replantejar, i ho van fer d'un mode formal, que no real. Diguem-n’hi d'una mode per poder ser assumida en la societat del S: XX, això no va ser més que un "lífting"; i... pilota endavant.
Al principi de la Transició, el afany de tocar poder per part dels dirigents dels partits de l'oposició era tan gran, que vàrem permetre passar de puntetes en els privilegis de l'Oligarquia (clar, molts en formaven part), sense demanar cap compte per l'abús de poder que havien exercit. Es va passar d'una dictadura, disfressada al Congrés de representació orgànica a una democràcia representativa, les senyories que van ocupar els escons, la gran majoria estava o directament implicada en la situació precedent o bé els nous cognoms tenien lligams amb gent de l'establishment.
No es va fer cap correcció a l'Administració de Justícia, ni a l'Exèrcit, ni a la Policia ni a l'organització Territorial de l'Estat. A corre-cuita es van fer els Estatuts d'Euskadi i Catalunya, que no era més que una descentralització administrativa, però en cap cas se'ls va capacitar de decisió política. I per a més "Inri" amb el famós "Café per a todos", es vas quedar en "agua de borrajas", tot.   I,  l'Espanya moderna va traspassar a millor vida.
Tot això per a mi, no fa més que corroborar les tesis d'Aleix De Tocqueville, que exposa en la seva obra cabdal, "La Democràcia en Amèrica", on diu què; partint del fonament irrefutable que l'ésser humà neix lliure per sol fet de néixer, inherent a la seva existència terrenal i per tant és lliure absolut. Una altra cosa és l'ús que aquest en fa, i sí amb el seu beneplàcit cedeix part de la seva llibertat a un "Ente" superior d'organització col·lectiva pel progrés conjuntament. I així successivament, en una altra institució immediatament superior a ell. És a dir, l'individuo, cedeix parcel·les de la seva llibertat a la Comuna (poble), aquesta al Comtat (comarca i/o província), aquesta a l'Estat (regió) i finalment a l'Estat Federal. El poder neix de la base (ciutadans) fins al President, que l'ostenta en representació de tots i per delegació.
Tocqueville; deia; que a diferència d'Amèrica, al Vell Continent aquest procés havia estat a l'invers, és a dir, la llibertat arriba a l'individuo filtrada des de dalt. L'Estat Central va delegant poder a les institucions inferiors fins a arribar a la base, però aquest arriba molt diluït.
Clar això no pot ser el mateix. I per què no pot ser el mateix?. Doncs perquè a cada esgraó de poder, aquest, reserva el què més li convé i així successivament; fins a la base, on no hi arriba pràcticament res.
Posaré un exemple per fer més entenedor aquest raonament. Als EE:UU., no existeixen els notaris, qualsevol persona sense causes pendents amb la justícia, en pot fer, l'acta notarial de la venda (per exemple) d'una propietat entre dos individus, a part de la firma dels actors, amb un altre d'un testimoni, és FE i dóna validesa jurídica al document a tots els efectes. Aquí a Espanya s'ha d'anar al Notari, s'ha de pagar i molt per l'estampa de la firma d'aquest funcionari per delegació de l'Estat.
Aquesta figura del Notari, és anacrònica, tenia un sentit en temps pretèrits, ja que la gent no sabia llegir ni escriure, a les hores una tercera persona alfabetitzada en donava FE, de la transmissió patrimonial, perquè tingues valor jurídic. Però en ple S. XXI, la seva existència és molt més que discutible i innecessària.
Quin partit polític s'atreveix a abolir-la?, en sabeu algun?, jo no. I així podem dir Registradors de la Propietat, i inclòs gremis professionals que mantenen les seves prebendes des de temps immemorial, com farmacèutics, etc..etc.
Tot aquest entramat d'interessos que s'han anat reproduint i mantenint, darrere a cada petit pas envers una societat més lliure, per desgràcia encara dura i es resisteix a cedir el seu poder.
Però honestament crec que això canviarà i no tardarà, per què la societat evoluciona exponencialment en els nostres dies, per diversos factors; impensables tan sols fa 20 o 30 anys. El nivell educatiu de les persones, la comunicació immediata (xarxes socials) la capacitat d'accedir a la informació de tothom en temps real, són una realitat. Les notícies i el saber i poder opinar de tothom i a tot arreu i de qualsevol qüestió, sense que es vegi desvirtuada pels mitjans de comunicació habituals, són els instruments per, recuperant parcel·les de llibertat i força de la ciutadania. Clar que també té els seus inconvenients, (fake), però és el preu que s'ha de pagar.
Doncs, a l'Estat espanyol (oligarquia), més li val un mal consens (per ells) amb les diferents nacionalitats o nacions que el componen, amb els seus conciutadans o realment la seva miopia davant dels fets als quals m'acabo de referir el destruiran.
Espanya, s'ha de replantejar, sí o sí; la seva forma d'existir, si vol tenir èxit com Estat modern, tot s'ha de reestructurar de nou i des de la base per adaptar-se als nous temps, des de la Monarquia, la Justícia, el poder Central, la democràcia representativa cap a una més participativa i l'estructura territorial, i sobretot les relacions adimistradors-administrats.
D'un temps ençà, les actuacions dels alts funcionaris de l'Estat (moltes arbitraries) amb unes decisions molt difícils de pair, per part de la gent del carrer, els està desacreditant de tal manera que podem estar en un petit pas de la desobediència civil.
Aquesta casta, hauria de tenir present la Història, conèixer-la i analitzar-la, perquè si comet l'error d'ignorar-la, la frase del Mahatma Gandhi: "quan una Llei és injusta, el correcte és desobeir-la", és de vindrà real.