El famós quadre de Goya, "Duelo a garrotazos"
per desgràcia, és actualment més vigent que mai. La reconciliació de les dues
Espanyes, i no només en l'eix ideològic dreta-esquerra, sinó
centralisme-perifèria . Esdevé
gairebé irrealitzable d'ençà que el sistema de partits existeix a l'Estat. Tan
sols en moments puntuals han estat d'acord.... i, solament quan la seva pròpia
existència ha estat en perill com Estat, i sempre, sempre pel cas català, si
exceptuen els acords Ságasta i Cánovas del Castillo; durant la regència de Maria de las Mercedes a finals dels mil vuit-cents.
Als inicis de la Transició; tutelada des dels poders fàctics de l'Estat, pels membres del règim, franquistes, militars, i poder econòmic concentrat en unes poques famílies. Si aquesta, ha estat, possible és gràcies al fet que certs descendents de la classe dominant franquista , vam possessionar-se a la cúpula directiva de les organitzacions tan d'esquerres i no cal dir de dretes al capdavant. El cas del Sr. Bono és el més clar de tots, i molts altres què em deixo.
El problema català és l'únic que els uneix, és l'únic punt on sempre estan d'acord i a la vegada l'únic que els permet guanyar eleccions d'un costat o de l'altra. Com més es mostren contra els catalans i a Catalunya, més rendibilitat electoral en treuen. Ells ho sabent i no tenen cap escrúpol a l'hora de dir i fer bajanades contra tot el que significa el "hecho diferencial catalán". És trist, però és així; per tant, d'una vegada els hi hem de fer comprendre que el famós encaix de Catalunya a Espanya, és irrealitzable, no pas perquè els catalans no hem volgut, sinó perquè no volem entendre un Estat plurinacional, què per fer-lo fort i junt no es pot diferenciar a ningú; ni per llengua, ni cultura, ni per la seva manera de ser. Ni millor ni pitjor, tan sols divers.
Proves del que acabo de dir, ni hi ha, i molts polítics catalans de tots els indrets del pensament ideològic també, des del més "light" de tots el General Prim, què per fer-se respectar va bombardejar Barcelona; passant per Maragall, Cambó, Prat de la Riba; recentment Pujol i el últim el President Maragall amb el seu Estatut; que dit de pas se'l van polir a cop de ribot i utilitzant descaradament un Tribunal Constitucional; en precari i jubilat. Fins i tot, quan hem estat en el moment més proper al trencament, l'any 1931 amb la proclamació de la República Catalana per part del President Macià (militar professional), aquest, ho va fer dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques (per una certa por a la resposta). Després, per pressions de Madrid i de certs polítics catalans, inclòs el President Companys, i en contra del seu parer, va cedir amb una autonomia molt "descafeïnada" amb la recuperació de la vella Generalitat.
Cal tenir present que, el comportament del President Companys els primers anys de la República, va ser molt ambigua, tot i que des del balcó de l'Ajuntament va publicar la República, el 14 d'Abril de 1931, malgrat això els fets vàrem demostrar que ho va fer més per treure protagonisme a Macià. Companys no tenia una línia nítida, envers el tema, era molt més pactista que rupturista. Això li va ser criticat pels seus propis companys, fins que el 6 d'Octubre del 34, el "Cop d'Estat" que protagonitza, va ser tan contundent com poc rumiat. Aquesta línia política molt discutible els primers anys republicans, va ser tot el contrari als anys de la Guerra Civil.
Als inicis de la Transició; tutelada des dels poders fàctics de l'Estat, pels membres del règim, franquistes, militars, i poder econòmic concentrat en unes poques famílies. Si aquesta, ha estat, possible és gràcies al fet que certs descendents de la classe dominant franquista , vam possessionar-se a la cúpula directiva de les organitzacions tan d'esquerres i no cal dir de dretes al capdavant. El cas del Sr. Bono és el més clar de tots, i molts altres què em deixo.
El problema català és l'únic que els uneix, és l'únic punt on sempre estan d'acord i a la vegada l'únic que els permet guanyar eleccions d'un costat o de l'altra. Com més es mostren contra els catalans i a Catalunya, més rendibilitat electoral en treuen. Ells ho sabent i no tenen cap escrúpol a l'hora de dir i fer bajanades contra tot el que significa el "hecho diferencial catalán". És trist, però és així; per tant, d'una vegada els hi hem de fer comprendre que el famós encaix de Catalunya a Espanya, és irrealitzable, no pas perquè els catalans no hem volgut, sinó perquè no volem entendre un Estat plurinacional, què per fer-lo fort i junt no es pot diferenciar a ningú; ni per llengua, ni cultura, ni per la seva manera de ser. Ni millor ni pitjor, tan sols divers.
Proves del que acabo de dir, ni hi ha, i molts polítics catalans de tots els indrets del pensament ideològic també, des del més "light" de tots el General Prim, què per fer-se respectar va bombardejar Barcelona; passant per Maragall, Cambó, Prat de la Riba; recentment Pujol i el últim el President Maragall amb el seu Estatut; que dit de pas se'l van polir a cop de ribot i utilitzant descaradament un Tribunal Constitucional; en precari i jubilat. Fins i tot, quan hem estat en el moment més proper al trencament, l'any 1931 amb la proclamació de la República Catalana per part del President Macià (militar professional), aquest, ho va fer dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques (per una certa por a la resposta). Després, per pressions de Madrid i de certs polítics catalans, inclòs el President Companys, i en contra del seu parer, va cedir amb una autonomia molt "descafeïnada" amb la recuperació de la vella Generalitat.
Cal tenir present que, el comportament del President Companys els primers anys de la República, va ser molt ambigua, tot i que des del balcó de l'Ajuntament va publicar la República, el 14 d'Abril de 1931, malgrat això els fets vàrem demostrar que ho va fer més per treure protagonisme a Macià. Companys no tenia una línia nítida, envers el tema, era molt més pactista que rupturista. Això li va ser criticat pels seus propis companys, fins que el 6 d'Octubre del 34, el "Cop d'Estat" que protagonitza, va ser tan contundent com poc rumiat. Aquesta línia política molt discutible els primers anys republicans, va ser tot el contrari als anys de la Guerra Civil.
En Companys madur
(políticament), es va comportar com un estadista. De tots és conegut la seva
implicació envers mantenir l'ordre dins de Catalunya, arriscant la seva pròpia
vida per salvar a milers de catalans dels afusellaments dels Comitès Antifeixistes. Després el seu
assassinat per part del General Franco el va fer immortal a la memòria
col·lectiva dels catalans. El "problema catalán",
no existiria sí des de la formació de l'Estat Espanyol, una vegada acabada la Guerra de Successió, els vencedors, en
comptes de tractar-nos com a Terra Conquerida, tarannà de Castellà; i em refereixo a les seves elits dirigents (terratinents,
aristocràcia i militars), ens haguéssim tractat d'incorporar a l'Estat com uns
integrants més del mateix. El Rei de
França (Lluis XIV) , oncle
de Felip V, va criticar, el tracta
que ens vam dispensar, tot aconsellant-li, al seu nebot una actitud més
benèvola envers els catalans com súbdits seus que érem.
Hem tingut què ser nosaltres, coneixedors de la derrota militar, desposseïts de tots els nostres drets i perseguits constantment per la nostra idiosincràsia fins als nostres dies, els que hem estat amb la mà estesa per mirar de fer-los entendre; com podíem compartir un Estat comú i un destí conjunt, fent propostes des de tots els indrets. Però no volem o no sabem pactar, tan sols ens han utilitzat quan ho han considerat oportú pels seus interessos. La resposta ha estat sempre la mateixa: en moments delicats com la II República o la Transició, han pactat a "regañadients", però des del primer moment, no han complert res (Loapa's, rellegir el text estatutari, invasió de competències i/o Tribunal Constitucional). I el més flagrant, la poca una nul·la inversió recollida als pressupostos de l'Estat.
Hem tingut què ser nosaltres, coneixedors de la derrota militar, desposseïts de tots els nostres drets i perseguits constantment per la nostra idiosincràsia fins als nostres dies, els que hem estat amb la mà estesa per mirar de fer-los entendre; com podíem compartir un Estat comú i un destí conjunt, fent propostes des de tots els indrets. Però no volem o no sabem pactar, tan sols ens han utilitzat quan ho han considerat oportú pels seus interessos. La resposta ha estat sempre la mateixa: en moments delicats com la II República o la Transició, han pactat a "regañadients", però des del primer moment, no han complert res (Loapa's, rellegir el text estatutari, invasió de competències i/o Tribunal Constitucional). I el més flagrant, la poca una nul·la inversió recollida als pressupostos de l'Estat.
I encara més l'execució d'aquests (als últims 25 anys no arriba al
40% del pressupostat) Tant és així, aquests desoris, que articles del nostre
Estatut, declarats inconstitucionals, a altres textos estatutaris, copiats
literalment (Andalusia, València..etc) estan en vigor,
per dir-ho en català planer; no té ni cap, ni peus; tot això. I clar, així no
és va enlloc, tard o d'hora havia d'esclatar.
Després de 300 anys de buscar l'encaix de Catalunya a l'Estat, s'ha demostrat què això ha estat per no res, una pèrdua de temps i un esgotament de la societat catalana i de la seva capacitat constructiva. Tot l'esforç de polítics d'aquí i intel·lectuals catalans per tal fer-nos entendre i ser escoltats, ha estat envà. Però la meva perplexitat és quan no trobo a ningú a l'altra banda; no ja cap polític sinó cap intel·lectual que faci unes reflexions serioses (rares excepcions) envers el problema català.
Les dues Espanyes molt clarament reflectides, elecció darrera elecció (veieu mapa resultats electorals), als territoris de parla exclusivament castellana, és sempre el mateix o dreta-imperialista, o esquerra-centralista: Aquesta és l'oferta política de l'Estat a la perifèria. Quan una de les dues opcions polítiques fa una petita concessió als catalans, és castigada a les urnes, no tenen una visió conjunta a oferir-nos per tal d'encaixar a Espanya, més al contrari, sí; en tenen una, que comparteixen, és la de centralitzar l'Estat.
Dit això, encara jo crec modestament i innocentment què, les "dues espanyes" tenen una última oportunitat per fer-nos una proposta seriosa, honesta, franca; això sí, amb voluntat de complir-la a "rajatabla", sí que és que els catalans volem ser-hi; per tal de salvar allò que fa 300 anys va començar amb una conquesta militar. Però l'antagonisme de les dues forces majoritàries (amb diferència a l'Estat) què es professen i el fet d'utilitzar la qüestió catalana per accedir al poder, és tan gran, que gairebé esdevé utòpic. Les actituds hostils envers Catalunya els és tan fructuós què, que ho dubto i fins i tot hi ha alguna formació actual, que el seu únic motiu d'existir (per això s'ha creat) és combatre el "hecho diferencial catalán".
Però aquest trajecte se'ls ha acabat, per què es quedaran sense enemic tard o d'hora, llavors les dues Espanyes s'hauran enterrat i ja tindran la tan anhelada "España una (única) y libre".
Jo, si haguera nascut a qualsevol indret de l'Espanya de parla castellana, voldria saber el perquè, molts catalans no se senten identificats amb l'Estat. La pregunta és fàcil: amb gent d'una altra parlar i d'una manera diferent de veure les coses, no millors, diferents cal conèixer-nos. És el que els demano, una consideració amplia de l'Estat.
Després de 300 anys de buscar l'encaix de Catalunya a l'Estat, s'ha demostrat què això ha estat per no res, una pèrdua de temps i un esgotament de la societat catalana i de la seva capacitat constructiva. Tot l'esforç de polítics d'aquí i intel·lectuals catalans per tal fer-nos entendre i ser escoltats, ha estat envà. Però la meva perplexitat és quan no trobo a ningú a l'altra banda; no ja cap polític sinó cap intel·lectual que faci unes reflexions serioses (rares excepcions) envers el problema català.
Les dues Espanyes molt clarament reflectides, elecció darrera elecció (veieu mapa resultats electorals), als territoris de parla exclusivament castellana, és sempre el mateix o dreta-imperialista, o esquerra-centralista: Aquesta és l'oferta política de l'Estat a la perifèria. Quan una de les dues opcions polítiques fa una petita concessió als catalans, és castigada a les urnes, no tenen una visió conjunta a oferir-nos per tal d'encaixar a Espanya, més al contrari, sí; en tenen una, que comparteixen, és la de centralitzar l'Estat.
Dit això, encara jo crec modestament i innocentment què, les "dues espanyes" tenen una última oportunitat per fer-nos una proposta seriosa, honesta, franca; això sí, amb voluntat de complir-la a "rajatabla", sí que és que els catalans volem ser-hi; per tal de salvar allò que fa 300 anys va començar amb una conquesta militar. Però l'antagonisme de les dues forces majoritàries (amb diferència a l'Estat) què es professen i el fet d'utilitzar la qüestió catalana per accedir al poder, és tan gran, que gairebé esdevé utòpic. Les actituds hostils envers Catalunya els és tan fructuós què, que ho dubto i fins i tot hi ha alguna formació actual, que el seu únic motiu d'existir (per això s'ha creat) és combatre el "hecho diferencial catalán".
Però aquest trajecte se'ls ha acabat, per què es quedaran sense enemic tard o d'hora, llavors les dues Espanyes s'hauran enterrat i ja tindran la tan anhelada "España una (única) y libre".
Jo, si haguera nascut a qualsevol indret de l'Espanya de parla castellana, voldria saber el perquè, molts catalans no se senten identificats amb l'Estat. La pregunta és fàcil: amb gent d'una altra parlar i d'una manera diferent de veure les coses, no millors, diferents cal conèixer-nos. És el que els demano, una consideració amplia de l'Estat.
Clar per això, s'ha de llegir una mica la Història, almenys des de meitats de S. XIX fins avui, i veuríem com des del General Prim, assassinat per molts motius, però també per ser
català, passant per la I República,
a la Mancomunitat, la Dictadura d'en
Primo de Rivera, la II República la Guerra Civil, la Dictadura
franquista i fins avui. Gairebé tots els presidents de la Generalitat excepte Maragall i Montilla, juntament amb la majoria de líders polítics amb sofert,
repressió, exili i/o presó. Això no les fa meditar, com a bona gent que
són?
A mi em faria reflexionar, i segurament el tarannà envers els catalans seria un altre, si més no de compressió. Nosaltres els catalans ja no podem fer més pedagogia, hem fracassat sempre; han de ser Ells, els que vulguin apropar-se als nostres anhels com a conjunt cultural i país que som, i conèixer-nos i fer d'una volta per sempre més una acta de bona voluntat cap a l'entesa mútua; per ells i per nosaltres.
Llavors els ciutadans del qualsevol indret de la Península, podíem comprendre el que va dir Alexis de Tocqueville:
"El centralisme priva a la societat de la seva iniciativa i la transforma en un etern menor d'edat enfront de l'Estat totpoderós."
Des de la meva modèstia, m'agradaria que els nostres veïns, féssim un petit esforç en intentar esbrinar el perquè d'aquesta desafecció.
Possiblement, i ara més que mai la frase de Marc Bloc, historiador francès que va morir a una presó de la França de Vichy l'any 1944, té més sentit que mai:
"La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.
A mi em faria reflexionar, i segurament el tarannà envers els catalans seria un altre, si més no de compressió. Nosaltres els catalans ja no podem fer més pedagogia, hem fracassat sempre; han de ser Ells, els que vulguin apropar-se als nostres anhels com a conjunt cultural i país que som, i conèixer-nos i fer d'una volta per sempre més una acta de bona voluntat cap a l'entesa mútua; per ells i per nosaltres.
Llavors els ciutadans del qualsevol indret de la Península, podíem comprendre el que va dir Alexis de Tocqueville:
"El centralisme priva a la societat de la seva iniciativa i la transforma en un etern menor d'edat enfront de l'Estat totpoderós."
Des de la meva modèstia, m'agradaria que els nostres veïns, féssim un petit esforç en intentar esbrinar el perquè d'aquesta desafecció.
Possiblement, i ara més que mai la frase de Marc Bloc, historiador francès que va morir a una presó de la França de Vichy l'any 1944, té més sentit que mai:
"La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada