O ARA, O MAI.

O ara,  o mai. 

Per moltes voltes què li dono al tema; per totes les preguntes, esquemes, plantejaments, replantejaments, del dret del revés, imaginant l'inimaginable, els pros i contres; tot i tot, em porta a la mateixa conclusió:
O ara o mai.
Per què?, perquè no tenim més solució, més què fer el què les societats d'avui (Segle XXI); plurals, diverses, obertes i sensates, han de fer; és a dir: fer el nostre camí. Tant si és l'un com altra, però arribat el moment de, o "caixa o faixa". No podem seguir un moment més amb aquest enfrontament.

Una nació no és allò què uns o altres personatges en un moment de la Història han decidit amb unes ratlles en uns mapes; on essent l'element més estable d'un territori, el sol físic; delimitat per unes divisions administratives imposades pels fets dels esdeveniments històrics que s'han configurat.
Doncs no, no és això companys, això no és així, això és un concepte encallat en la filosofia política de l'Edat Moderna, què per interessos de la classe dominant es van establir.

Per mi, una Nació, és una cosa (concepte) on un individuo vol formar-hi par. Una Nació és una identitat de la qual cadascú de nosaltres i vol ser-hi i on es pugui desenvolupar individualment i col·lectivament, per moltes raons, que no és tan sols pel fet d'haver-hi nascut, i on una població majoritària ocupa un espai físic.
Una Nació, la forma una societat que i viu, que sent una manera de ser, de fer, de pensar, de parlar i què s'expressa en una manera de fer les coses, d'enfocar-les i de resoldre-les.
Nosaltres els catalans, tenim una identitat pròpia, i veus per on som un cas únic en la Història de la humanitat, i malgrat que de tenir-ho tot encontre, encara i som.
La pregunta és: i per què hi som?, doncs perquè l'esperit de ser català no l'hem abandonat mai. Hi ha molts exemples què s'assemblen al cas català, però que al llarg del temps s'han anat diluint en altres cultures més fortes i veïnes, i han perdut la seva columna filosòfica què n'és la llengua i cultura pròpia, productes de la formació dels Estats Moderns, de la manera esmentada abans.

Però això s'acabà, ara o mai, essent aquests mai un temps indeterminat de cara al futur, sinó fent el que toca. I què toca? Dins, d'un món convuls per les noves migracions, les noves tecnologies, en un món globalitzat; sense fer barreres ni murs; ara hem d'afanyar, d'una manera clara i nítida el nostre país, què passa per ser nació-estat, tal qual i com els altres.
Els catalans farem allò que vulguem ser nosaltres, i sí aquesta voluntat de SER, és majoritària, ningú, ningú i per cap raó ens ho ha d'impedir.
Recordo que a finals dels 70 i principis dels 80, quan per la capital d'Espanya, la gent em preguntava:
"Però tu que eres catalán o español"; molt sovint per part de gent de tots els nivells, acadèmics, professionals o veïns. La meva resposta era (molt pensada per la meva part), la següent:
"...por la misma razón que tú te sientes español, por los mismos argumentos que me justificas tu manera de serlo, yo he llegado a la misma conclusión; és decir si tù eres español (cosa que respeto), yo primero soy catalán. Porque?. Pues porque esas mismas razones que tu te atribuyes. En conclusión, he nacido en Catalunya, hablo catalán, tengo una manera de ser diferente que no mejor, de pensar y de hacer las cosas. Recuerda que una lengua és una manera de interpretar el mundo.
Això els deixava bocabadats, sense arguments, sense rèplica. A les hores el deia (per argumentar els meus raonaments)
"Los habitantes de la Canárias, són españoles?, ¿por que? No contestàvem i era quan els raonava el perquè.
Los guanches, perdieron su idioma, su idiosincracia, por eso el único elemento de sentirse canários és el elemento geográfico, no tienen otro y esto no és suficiente, y eso que está muy bien definido. Pues los catalanes, que estamos en medio de Europa del Mare Nostrum, aún estamos en la voluntat de ser.
Aquests raonaments s'acabaven:
"España és de todos los españoles", i la meva contesta era: "Sí pero de unos más que de otros". Sí tan solo veis España desde los ojos de Castilla y
tratais al resto con uniformidat, sin dejar de ser como somos, el tiempo os aislará del resto".
Vet ací que ja hi som, és ara o mai, és ara què la visió de l'Estat Espanyol que tan sols ens veuen amb els ulls de Castellà, són ells els que s'han trobat el problema.
La carta del Senyor González, ens ha obert més els ulls (sí que es pot més) als catalans, als del SÍ, als indecisos, a tots nosaltres.
Per ells no pesem res. Ha estat la seva reflexió el que m'ha fet pensar que ara o mai, i suposo que per a molts de vosaltres. No entenc com una "bèstia" política del seu nivell, no recordes el que va dir als anys 80 : "El problema del País Vasco, és de órden público, el verdadero problema és el hecho diferencial catalán".
Ara sí; ara o mai, ja i som, tant els què volem ser catalans, com els catalans-espanyols ens trobem que hem de decidir, sense més dilacions.
Però i per acabar, tan sols una reflexió més. Que s'oblidin de ser catalans-espanyols, no existeix. Espanya des de Castellà no ho entenen o som com ells volem, o deixem de ser el que som..
Vosaltres teniu la paraula.

Josep Maria CASAMAJO i ESTEVE