HEM ARRIBAT AL PUNT DE LA DIVERGÈNCIA DEFINITIVA

HEM ARRIBAT AL PUNT DE LA DIVERGÈNCIA DEFINITIVA 

 


Sembla estrany que després de més de trenta anys de democràcia, les relacions entre les diverses comunitats de l'Estat, estan tan trencades com mai ho havien estat. El discurs agressiu, barat, inconscient, i gratuït per part del PP i algun sector del PSOE espanyol, han fet sense adornar-nos compte i han creat una atmosfera irrespirable envers Catalunya que no té punt de retorn.
Al principi de la Transició, els ulls en què ens miraven des de la Meseta, eren uns altres, jo no recordo sí, aquests eren amb franquesa o no, però sí que sé que aleshores des de Madrid es feia un esforç per entendre a Catalunya, és més, se'ns considerava, se'ns entenia o almenys això semblava i també se'ns tenia una mica d'enveja (sana o no) per les nostres qualitats com a societat.
Tot això era degut al fet que molta gent creia que la Dictadura ens havia estat molt bel·ligerant amb tot el que significava el fet diferencia'l català i com a mal menor entenien que se'ns havia d'escoltar d'una manera o altra, sabent que podien ajudar a la conquesta de la democràcia a la pell de brau des de la nostra òptica i del nostre seny, inclòs a vegades sobrevalorat.
En aquells moments ningú del "foro" hauria entès un discurs contra els catalans tal com es fa ara, que ha passat? Doncs des de el meu punt de vista aquella compressió primera, en part era per què ho consideraven inevitable, Catalunya era una potència econòmica dins l'estat, se'ns reconeixia la nostra capacitat de treball, la nostra serietat i es deixava de banda algun defecte, "por el bien común", gairebé s'admetia totes les nostres reivindicacions com a mal menor cap a una democràcia espanyola. D'aquest tarannà del centre o podien comprovar tota aquella gent de la meva generació que per uns o altres raons i motius teníem relació amb Madrid, molts de nosaltres i vàrem fer la mili i els comandaments (amb rares excepcions) així ho reconeixien; en una paraula se'ns tenia en compte.
Tot això ha canviat, d'una manera radical, primer pel 23-F que va ser un toc d'atenció i el punt inicial de la divergència del centre amb la perifèria, aquest fet va donar "alas" als que havien cedit a contracor a les pretensions catalanes, uns i veient en l'autonomia catalana una amenaça a la democràcia espanyola per part dels militars, uns altres la desintegració de l'Estat, ja que des del centre no ho entenen un estat descentralitzat i molt menys federal i la gent més normal per enveja als catalans, per aquesta última raó, el famós "café para todos". Després Loapas, Banca Catalana, etc., l'important desprestigia als catalans i negar-nos tot allò que molt poc temps abans ens reconeixien.
D'això en fa bandera el PP per quatre vots a la Meseta i gran part del PSOE, per por a perdre els vots més centralistes del seu electorat, de tal manera que tot allò que tenien de bo, ara és el contrari i el més fotut és que el poble ras i pla en fa "causas belis" contra nosaltres. No puc entendre com els dirigents dels partits centrals han estat tan irresponsables en aquesta qüestió fonamental per mantenir la cohesió de l'Estat, si més no en una relació equitativa amb un minin de nexe d'unió provocant s mutus i una divergència irreconciliable. Madrid, capital de l'Estat (per aquest motiu) ha crescut d'una forma exponencial des de la Transició, se sent forta  i recolzat per la resta de l'Espanya centralista; i els catalans sols, un altre cop. Torna a tenir validesa (que no l'ha perduda mai) la frase del President Companys, "a Catalunya només la defensaran els catalans".
Ha arribat el moment, seriós, compromès, valent, responsable i ferm de dir prou s' ha acabat ja n'hi ha prou; a partir d'ara només nosaltres decidirem el que creguem oportú, quan i com, i el més important amb, qui.

Josep Maria CASAMAJO i ESTEVE

Diplomat en Filosofia i Lletres

Llicenciat en Geografia i Història